marginàlies

Víctor Gayà ha publicat enguany tres obres: el poemari, “Variacions Niemöller”; el llibre d’assaig, “La llum entre les dernes. Una axiologia del fracàs”, i ara “El tall de les tisores”. El primer, bastit a partir del poema del pastor alemany Martin Niemöller que comença “Quan els nazis vingueren a cercar els comunistes…”, és un compendi d’àries que estamenegen fort el cos i l’ànima de qui s’hi atansa. Versos convertits en carn de carrer, en sang de lletra i en veu de revolta. Del segon, “La llum entre les dernes”, es pot dir que és un torcebraç constant amb les idees i el llenguatge; una capbussada profunda en el fracàs per treure’n trellats clarents, sostinguts i sostenibles. Obra atrevida, volgudament i sortosa; arriscadament inconformista i per això moltes voltes rebel.

Tant el poemari com l’assaig posen en evidència que Víctor Gayà escriu per a “ments sense vertigen”, expressió treta de “La llum entre les dernes”. I aquesta particularitat es confirma i referma en el “El tall de les tisores” (El Cabàs, 63. El Gall editor, Pollença 2016), text que, per no desdir de la contundència amb què comença, és una obra que diu molt i bé; i que, a la vegada, condensa i ensolca amb mestria el cabal narratiu perquè davalli falaguer fent-se lector endins i no perdi gens de substància per les bardisses d’aquest trànsit.

També és un honorable desafiament total i en tota regla. Bona mostra n’és el nu i aclaparador inici: “Mare, per què no et mors d’una vegada per sempre?”. Un text, en fi, que no té por de res ni va de beneitures, que no fan més que distreure l’atenció i la tensió. Les vacil·lacions, en aquest relat, només embullen i aquí es tracta de desembullar, de desentranyar; de desenterrar; de desmamar; de desemmarar, en definitiva.

En aquesta sisena novel·la de Víctor Gayà ens trobam amb una mare a la llinda de la vida, un fill que l’atén o la contempla i entre ells dos, o prop d’ells, unes tisores. Una mare que tostemps ha volgut ser també pare sense perdre mai la condició perpètua de mare. Una dona tenallada per una història de la que mai no se n’ha sabut desfer i que en el darrer instant de vida encara li fa mal.

El fill, el narrador a través del qual coneixerem aquesta dona abassegadora i la seva crònica, se sent impotent davant una mare imponent. Atribolat i apesarat, llegirà amb precisió els silencis materns –els silencis fecunds d’una mare que estimava sense afecte- dels que en traurà lliçons gairebé magistrals que mostrarà a sa mare retuda talment trofeus de caça.

A la vegada, aprofitarà aquests llargs silencis de mare que tanmateix no callen mai per confessar-li allò que no fou capaç de dir-li mentre encara era vida entera. Com per exemple que: ”No em faig a la idea d’haver estat gestat en un ventre impassible, d’haver estat alletat en un pit que no batega, d’haver estat abraçat en una falda de pedra”.

I entre mare i fill o prop d’ells, unes tisores, amb tota la seva càrrega metafòrica, simbòlica i pràctica. Unes tisores i la Història, primera lletra en majúscula; el quid de la qüestió; el bessó del relat; la pedra de toc de tot plegat. Una història que abasta principalment la Guerra i la postguerra i en la que els homes involucrats –tot i portar les regnes de tot- tenen tirada per escapar, per fugir, atrets per la mar o per l’aire, perquè saben que el patriarcat que impera els ho consent tot i els ho perdona tot. I tanmateix, algun d’ells, per complir l’excepció preceptiva de la regla, morirà en defensa del poble vexat tot recitant Salvat Papasseit.

Víctor Gayà amb tots aquests elements basteix la narració entrant i sortint dels pensaments i dels somnis d’un i altra; de les volences i de les irrealitats que els imprimeixen caràcter i que s’imposen sempre a l’ordre del criteri, que és tant com dir del seny. L’autor proveeix el lector de prou pistes d’envol perquè domini el paisatge des de la perspectiva necessària i no es perdi en cap moment. I, a la vegada, s’endinsa fins als fonaments de les tenebres perquè hom pugui trescar-hi a gust.

A “El tall d les tisores” es juga amb els conceptes i les paraules, se’ls suca, se’ls treu tot el rendiment possible. I és en aquest envit, en aquest joc de mans i de motius, que el lector hi troba l’ànsia que el manté benvolgudament lligat al text. Ens trobam, així, davant una literatura d’alt voltatge, compromesa amb el lector a través del rigor i la poètica.

Popularment, ficar la tisora, passar les estisores, fer córrer o fer anar les estisores significa murmurar, parlar dels defectes d’altri. Víctor Gayà, en certs moments d’aquest relat, murmura en tota la seva extensió, això és, diu en veu baixa, enraona dient mal d’algú i fa fressa suau per fer sentir endins el curs de l’escriptura.