marginàlies

Un tėntol en la lectura que més omple per jugar amb la criatura roba-cors, que no té idea bona, com ha de ser, i reclama totes les atencions possibles. Mestresseja, el menut, i amb tres anys té més seny que molts de ministres.

Els diumenges sense ell i la seva juguera sense fronteres no ho acaben de ser. Els treu els colors només mirar-los amb la seva blavor de mirada i l’aire enventat s’aquieta en veure’l decidit a platicar amb ell per signar treves.

Té resposta per tot i comença a descobrir que pot ser un altre, que pot aparentar ser un conegut o una persona nova esbossada amb quatre pinzellades. Li agrada, aquest joc de simulació, i hom està per dir-li que de gran li anirà bé, amb força freqüència, tenir fantasmes a mà per afuar a la gent quan cal per tal de preservar la compostura i les quatre unces d’amor propi que ens tolera la urbanitat i la cortesia.

Considera el menut que la meva barba és blanqueta i en canvi la de son pare és ben negra; no sap amb quina s’ha de quedar. I tanmateix, perquè entenguem per on van les seves preferències, assevera que som un vellet nou, santa innocència!

Ja sap que la lletra B és del seu amic Brian; la P és la seva que comparteix amb els seus amics Pau i Pere; i la X, que és de les seves esportives.

En veurem feinejar vol escriure, que ja sap que són les tauletes, els portàtils i les feinetes en aquets estris. Ell escriu i cap dels que observem com fa anar els dits cercant lletres no som capaços d’entendre res, però ell bé que ho sap. I ben segur que diu molt més que aquesta anotació i que moltes de les lectures que saben acompanyar.