marginàlies

Avui fa vuit anys que mon pare clogué la seva mirada cel per estrenar eternitat. Vuit anys sense ell, sense el seu esguard juganer, sense la seva veu de cavorca que amoixonava i sense les seves mans plenes, poderoses i no per grans o d’apòstol, sinó per rabassudes. Deia que no duia tumbaga de casat perquè el diàmetre del seu dit superava de molt la mida màxima estandaritzada; i la seva economia de subsistència no li permetia fer-se’n una expressament per ell. No en necessitava, d’anell, per demostrar que el seu viure passava per ella. Va conèixer la fam, la brutalitat de la postguerra i el preu excessiu de gairebé totes les renúncies. I tanmateix, de la compassió en féu norma de vida i de la sensibilitat en grau superlatiu, el camí segur que el menava a la solidaritat i a la justícia. Vuit anys d’enyor durant els quals ha seguit presidint les taulades a la llar dels prodigis i donant el seu parer sobre qualsevol qüestió que li plantejam per mirar d’assegurar les decisions.