marginàlies

Diumenge a Randa, amb els socis i amics de l’Obra Cultural Balear i els companys d’Òmnium i Acció Cultural del País Valencià, amb qui formam la Federació Llull. Dia esplèndid en tots els sentits i obrador de sentiments pregons. Mestre Ramon hi ha tingut molt a veure, sens dubte. La Federació que porta el seu nom s’ha proposat treballar més a fons i visualitzar encara més la seva activitat, i ho aconseguirem, ja ho crec! A més, ha aprovat un manifest que a partir d’ara es posa a circular i esperem que arribi per tot i arreu, i que tingui els efectes que desitjam perquè som fills de Llull, de la seva tenacitat, de la seva obstinació, de les seves paraules i dels seus prodigis. Per ell i amb ell podem arribam on ens proposem com a poble, com a pobles. Ningú no ha dit que el camí sigui fàcil, de la mateixa manera que tothom sap que ho tenim tot per assolir les fites que ens proposem.

En el decurs de l’acte central, just abans de la presentació del manifest, he dit aquestes paraules:

Moltes gràcies, socis i amics de l’Obra Cultural Balear per haver acudit en aquest monestir de Cura i honorar Ramon Lull, la figura que millor representa la grandesa i l’excel·lència de la llengua catalana i la personalitat més rellevant de la nostra cultura. Gràcies també, als presidents d’Òmnium Cultural i d’Acció Cultural del País Valencià per venir fins aquí i voler compartir amb nosaltres aquest matí lul·lià.

A tots els catalanoparlants ens cal atansar-nos sense cap mena de prevenció i fugint de tots els prejudicis a l’obra lul·liana, i la commemoració del set-centè aniversari de la mort de Ramon Llull en pot ser una bona ocasió.

D’aquest atansament necessari a Mestre Ramon i al seu llegat ens hauríem de quedar, entre molts altres ensenyaments, amb la seva obstinació a difondre el seu pensament i, per això, a ser el més eficaç possible per arribar a tota mena de persones utilitzant els recursos literaris adequats a cada cas. Traslladant aquesta pràctica a la nostra causa, que no és altra que la d’esbrossar el camí de la plena normalitat de la nostra llengua, vol dir no dubtar en cap moment del nostre treball dignificador i no cedir mai al cansament. És d’aquesta obstinació carregada de raons i, sobretot, d’honorabilitat, que aconseguirem que la llengua catalana s’alliberi de la secundarització a què està sotmesa i acabi sent una llengua plena i emancipada.

El repte és gran, com ho era el que es proposà Ramon Llull, i si ell ho aconseguí a força de tenacitat i feina constants, també ho aconseguirem nosaltres si som capaços de mancomunar esforços i de dissenyar eficaçment, això vol dir amb tanta gosadia com seny, les estratègies per aconseguir el desplegament ple i definitiu de la llengua catalana en tots aquells territoris on és la llengua pròpia.

Des d’aquesta talaia de Randa, Mestre Ramon ha estat testimoni de la mala vida que l’administració pública illenca ha donat a la nostra llengua. No fa molt era bandejada sota el pretext de ser llengua de conflicte. Ara mateix ha cessat aquesta persecució, però no s’ha recuperat gens de terreny perdut. És hora, per tant, de reclamar més decisió i compromís en la normalització lingüística de l’arxipèlag, que va llanguint en l’acció del nostre govern. Passa d’hora d’assegurar els nostres drets lingüístics, que continuen en la corda fluixa en àmbits tan capitals com l’administració de justícia, el mitjans de comunicació o el comerç, per posar tres exemples. És hora de fer un toc d’alerta sever als nostres responsables polítics i dir-los que hem de sortir d’una vegada d’aquesta mena d’ensopiment que presideix l’acció pública en matèria lingüísticocultural i d’animació sociolingüística.

L’arma és la paraula, sostenia Mestre Ramon, i també ha de ser la nostra, la d’aquells que mai no donam el braç a tòrcer en l’ús, la  promoció i el prestigi de la nostra llengua. La persuasió a través de la paraula i de l’activisme incessant, vet aquí una llinya a seguir sempre i sense recança.

La llengua catalana només ens té a nosaltres, els qui la parlam, per servir-la i desplegar-la, i per això tots estam cridats a llegar-la en les millors condicions perquè segueixi sent llengua d’entesa, de cohesió i, sobretot, de futur.

Som-hi, doncs, amb la certesa que en aquesta tasca incessant a favor de la llengua que s’estén de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar no ens abandonarà mai de mai la llum encegadora del Mestre Ramon.

Moltes gràcies.

Randa, 25 de setembre de 2016