marginàlies

No som forts: els peus de fang
han tocat sostre i closca.
La feblesa ja ens afecta
les llàgrimes que no gosen
desafiar l’abisme
de la galta encavorcada.
Estam exhausts de punyir
les bresques de la memòria
per veure si les espires
d’un pensament amb cara
i ulls converteix en abella
els ulls de les nostres misèries.
Abandonada la gosadia
només ens resta anhelar
l’aigua de les autòpsies.
Ballen cadàvers i canten
els moribunds animant
els bojos que volen viure
fins a la mort el desig
de sentir el desig, el plaer
d’emplaerar la llengua.
Que cantin els coltells
i mentin les mans desitjoses
d’escanyar el proïsme
com la lleugera brisa
que emmolsa les làpides
i envelleix les pedres que parlen.