marginàlies

Els millors records dels viatges són les imatges que més han colpit i que s’han imprès a la valenta en l’ànim, les olors que hom hagi pogut redescobrir i les paraules que han pres valor a l’hora de comunicar-te o a la de descriure les impressions de tot plegat.

N’Esperança, la filla, avui ha tornat de Moscou i de Sant Petersburg, on s’hi ha estat uns dies, i de l’eixida  me n’ha duit un diari, una revista, un bloc per prendre notes i un llibre en rus, clar, de Fiódor Dostoievskie que reuneix les narracions “L’etern marit” i “Una criatura gentil”. Malauradament no els podré llegir perquè de rus no en sé absolutament res, però així mateix el tractaré com es mereix.

L’atzar, aquesta força tan bèstia que juga amb nosaltres com si fóssim putxinel·lis, ha volgut que mentre ella moscovitzava i santpetersburgava a les totes, jo, a tres mil quilòmetres d’on era ella, fruïa dels “Moments estel·lars de la humanitat”, de Stefan Zweig. Per al vienès preclar, el 22 de desembre de 1849 és un d’aquests moments rutilants per a la nostra maldestre condició humana.

Va ser la mitjanit d’aquest dia en què, a la plaça Semenovsk de Sant Petersburg, Dostoievski i nou companys més són conduïts al patíbul: el 16 de novembre varen ser condemnats a mort per haver participat en activitats antigovernamentals. Zweig ho conta a través d’un poema narratiu -l’únic de l’obra- colpidor:

Tots formen en fila, silenciosos.
Un tinent els llegeix la sentència:
mort per traïció. Amb pólvora i plom.
Mort!
[…]
Com en un somni
sent tot el que està passant.
I només sap que ha de morir.
[…]
La coberta crema,
plena de l’aurora sagrada.
[…]
Aleshores li lliguen la nit al voltant dels ulls.

Però en el darrer instant, arriba l’anul·lació de la sentència dictada pel tsar.

La mort,
vacil·lant, s’esmuny fora del membres entumits,
i els ulls, encara coberts amb el vel negre, veuen
com els envolta la salutació de la llum eterna.
[…]
I aleshores, per primera vegada, sent
que tota l’angoixa humana
clama impetuosa sobre la Terra
la seva pena abrusadora.
[…]
I veu clar
que en aquest segon
ha estat Aquell altre
que fa milers d’anys era a la creu.
I que, com Ell,
després d’haver sentit l’ardent bes de la mort,
ha d’estimar la vida pel sofriment.
[…]
La seva mirada,
estranya, està del tot enfonsada cap endins,
i dels seus llavis contrets penja
la groga rialla dels Karamàzov.

Viatjar a través dels llibres no significa renunciar a la intrepidesa.