El plor d’un infant em desmunta i em desarma, tot i saber que n’hi ha de moltes menes, d’aquests plants grenyals. N’hi ha de vici o de polissoneria, clar; dels que no volen fer res més que cridar l’atenció per obtenir allò que la criatura vol o desitja. D’altres que no són més que brams que, potser sí que només reclamen algun motiu per ser plany veritable. Tanmateix tots em converteixen en farina i l’ullastre esbrancat i tot faria perquè l’infant en qüestió deixés de plorar. Ni en les pel·lícules, puc veure plorar un nin o nina.
I ves per on, en veure l’absència de plany en Giulia, la nina de 10 anys que va ser rescatada en vida a Pescara del Tronto, Itàlia, després d’estar enterrada entre els enderrocs més de 16 hores a conseqüència del terratrèmol que ha arrasat Arquata i Pescara del Tronto, i Amatrice i Accumoli, la farina em què m’havien convertit les imatges del seu rescat es glaçà de sobte. 16 hores entre la runa és tan espantosament insuportable que ni les llàgrimes ho poden descriure. I altre cop –i em passa poques vegades- hagués estamenejat Giulia amb totes les forces perquè el seu plany absolut, total, integral, em confirmés que vivia.
L’han rescatat, a Giulia, i tots ens n’alegram perquè és com treure una vida amb molta corda de les mordales de la mort. Dissortadament, Giulia plorarà molt per la fortuna d’haver sobreviscut a un cataclisme que no oblidarà en sa vida; que la farà plorar a llàgrima viva rompent tots els cors que trobi al seu voltant. I tots aquests cors retuts voldran fer allò que no està escrit –ni descrit- per espantar-li el plany.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!