marginàlies

El juny de 2011 -cinc anys va fer, per tant- la Unesco declarava la Serra de Tramuntana Patrimoni de la Humanitat en la categoria de paratge natural. D’aleshores ençà no s’ha fet tot el que calia per posar-la en valor i recuperar-la com es mereix. Ara que l’estiu torna a omplir de cotxes de lloguer i visitants tots els racons de Mallorca; ara que es prefereix més la mar que el bosc, convé repensar-hi.

Aquesta declaració va ser rebuda com una gran oportunitat per atreure visitants de fora –i, per tant, per engreixar els ingressos per turisme- i alguna mica s’ha fet, però en aquest afany per explicar-la lluny –i treure’n benefici-, s’ha descuidat presentar-la als illencs, als mallorquins en primer lloc, naturalment. Ens equivocarem, i molt, si d’aquesta declaració només ens interessen els rèdits econòmics que ens pot reportar.

En aquest sentit, convé insistir que la Serra de Tramuntana neix de la mar -de la vida- per protegir Mallorca de les malvestats del vent i per embellir-la fins a extrems insospitats. De fet, el seu encant majestuós ha colpit grans creadors, des de Joan Alcover a l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, tot passant per Robert Graves. És una mena d’espinada nord-oriental de 90 quilòmetres de llargària i amb alguns pics que depassen els mil metres (Puig Major, Massanella, Serra d’Alfàbia, el Teix i Galatzó) que, a més d’enfortir l’illa allunyant-la de la fragilitat que solen transmetre les terres voltades de mar, enriqueix el seu microcosmos, car les illes –tots ho sabem- compten amb univers propi.

També cal insistir en el tremp que ha imprès la Serra en els que l’han viscut i la viuen. Els serratramuntanencs, els nascuts en algun dels devuit municipis que participen del massís, estam avesats als pendents, als roquissars, a la terra magra i als boscos, la qual cosa ens imprimeix un caràcter que parla d’esquerpesa però també de fraternitat enterca.

En el meu cas, tenir el bosc i la Serra d’Alfàbia i el Teix a tocar de casa, m’ha permès familiaritzar-me amb oficis que durant molt de temps tragueren el màxim profit a i de la Serra. El meu padrí matern era carboner (ma mare encara ha fet ranxo) i el fet de conèixer alguns forns de calç, l’ocupació de calciner no m’era estranya. Com no m’ho ha estat mai la dels nevaters perquè, de ben petit, sabia on trobar les cases de la neu. Així mateix, he viscut ben a pler envoltat d’un món de llegenda on el Comte Mal campava a l’ample i “la cadira del rei moro” d’Alfàbia convidava a contar i a cantar tota mena de romanços.

A la Serra hi queda el testimoniatge d’aquesta intensa activitat humana en forma de construccions, rutes i altres vestigis. Conèixer-la per percebre l’eloqüència del seu encís, ens permetrà també apropar-nos a l’ànima de l’illa.

Si no ho feim així, si no cuidam aquest patrimoni únic i feim participar en la seva conservació i vida tot Mallorca, de res no haurà servit que la Unesco la declari d’interès mundial.