marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

23 de juliol de 2016
0 comentaris

L’ESTIU, L’ESTACIÓ DE LES NOVEL·LES DE MIQUEL ÀNGEL RIERA

Dia 20 d’aquest mes va fer 20 anys que morí Miquel Àngel Riera, amb qui vaig bastir relació el 1978, contacte amical que es mantingué fins que partí cap a l’eternitat. Com tants altres joves que, en aquells anys, provàvem d’escriure, vaig atansar-m’hi discretament en cerca de consell. Sortosament vaig ser tocat per la fortuna i no sols vaig obtenir consell, sinó que va ser tan generós amb mi que m’edità el primer llibre, “Enderrocaments abissals”, a la mítica col·lecció Tià de sa Real, que codirigia amb Guillem Vidal i Josep Maria Llompart.

La correspondència, quaranta anys enrera, encara s’usava, no tant com enyoraven els crítics i estudiosos, car en la correspondència dels autors s’hi trobaven -i encara s’hi troben- les baules que cloïen -que clouen- el cos de la seva literatura. Amb Miquel Àngel Riera vaig intercanviar una cinquantena de cartes que, com cal, guard com un tresor al que, aquests dies, m’hi he abocat per tornar a sentir el que ens dèiem. Les cartes, tanmateix, no deixen de ser peces literàries escrites expressament per algú.

Rellegint aquestes cartes em torn a trobar amb la que m’escrigué el 26 de juliol de 1980 en la que, entre d’altres coses, m’explica de manera breu i fantàstica quan i com escriu:

“Sol ser per Sant Jaume quan, cada any, jo assolesc una certa i sempre relativa desvinculació del treball, cosa que em permet la cosa que més m’agrada i més em dol fer del món: intentar escriure. Totes les meves novel·les han hagut de ser escrites per aquest temps, el qual, per aquest motiu, jo acostumo a passar tancat dins ca meva, al meu estudi silenciós provant d’avançar dins un treball, com és la creació literària, que a cada dia em sembla mės difícil. Així me passa ara, precisament. L’any passat vaig començar una novel·la, de la que vaig escriure els quatre primers capítols. Enguany, des de feia dues o tres setmanes, lluitava per aconseguir vèncer un temor que em mansfermava: el de llegir el que havia escrit l’any passat, i si resultava positiva l’experiència, provar de seguir endavant. El temor em vencia i, dia a dia, jo anava ajornant el moment esperant que qualsevol circumstància em donàs prou atreviment per tenir el problemàtic contacte. Finalment, quan ja la tensió m’anguniava, m’hi vaig tirar de cap i de la lectura en vaig deduir que, el treball fet, era aprofitable, com a primera redacció. Això m’animà ferm i ahir, concretament ahir, vaig aconseguir el que resultava més difícil: reemprendre el treball, començant el capítol cinquè. De manera sorprenent, vaig aconseguir redactar dos folis, cosa que em permeté ser, i sentir-m’hi encara ara, feliç. Ara, des de l’oficina on t’escric, esper amb impaciència la tarda, per a capficar-se de bell nou dins l’estudi, a espigolar dins el misteri”.

De la lectura d’aquest paràgraf a “Panorama amb dona”, la novel·la a què es refereix, no hi ha espai.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.