marginàlies

Les sendes de l’assossec  no són gens bones de trobar, raó per la qual en trobar-ne una –casualment o a força de cercar-ne afanyosament-  resta per sempre més en la memòria i hom hi acudeix quan la necessitat acuita o quan es disposa de temps per aplegar una embosta de coratge o una grapada d’aire espavilador.

Can Alcover, el cap i casal de l’Obra Cultural Balear, per mi, té aquesta capacitat immensa d’atrapar per apaivagar l’ànim. Deu ser per això que des que s’obrí  fa vuit anys és el punt de trobada de moltes entitats i iniciatives ciutadanes que pretenen, des de la voluntariat més compromesa i responsable, fer aportacions substancioses al país i als Països Catalans, a la cultura i a la llengua que els agermana.

Fa dies, mentre feia temps per a una reunió, vaig voler anar a les estances que reprodueixen l’espai i l’hàlit del poeta en les darreres hores del capvespre i només amb la llum que entrava per les persianes de les balconades i les finestres que donen al jardí, l’avantsala del paradís, sens cap mena de dubte.  No costava gens sentir la presència d’Alcover i de tots els prohoms que cada diumenge horabaixa, just allí, en un indret impregnat de resos i recolliment, arreglaven el món i la bolla.

La poca llum que entrava a la Sala del dol apregonava la força escruixidora d’un dels millors sonets escrits mai en català, “Desolació”. I malgrat els calfreds de la impressió, l’aplom que encomana el casal, seguia indemne.

Mentre contemplava el sonet que es reprodueix a la sala, per un instant; per una fracció de segon rebel, amb el vist i plau d’Alcover,  llegia que ara mateix, avui per avui, Mallorca és l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir. I que l’amargor de viure xucla la seva rel esclava; i que cada ferida en el cos de l’illa mostra la pèrdua del fil que ens lliga a la terra, a la saba, a la història i a la memòria. Per això i per allò sembla que sols vivim per plànyer allò que de nosaltres s’és mort.

I tanmateix la calma de l’entorn entenimenta i en surts amb el convenciment que, malgrat tot, segueix valent la pena empenyorar-ho tot  per desvetllar consciències, per aviar la gent inquieta i mirar de retornar a l’illa el futur emancipat que es mereix.