marginàlies

Els súcubes són dimonis que, fent-se passar per dones atractives i seductores, enganyen els homes –no és molt difícil, val a dir- i hi tenen “comerç carnal”, com s’indica en el Diccionari de la Llengua Catalana” de l’Institut d’Estudis Catalans. Contràriament, els íncubes són dimonis que sota l’aparença d’un tros d’home tenen comerç carnal amb una dona “quan està adormida”, afegeix el diccionari esmentat, circumstància que no deixa de ser inquietantment significativa.

Se suposa que anit, revetlla de sant Joan durant la qual el foc consumirà tot allò que ja no val per fer una mica de llum sobre el futur més immediat, els esperits, dones d’aigua i altres éssers incorporis que bé fan la guitza o ens alegren certs instants, aniran a lloure d’assemblea en aquelarre, menjant coca i bevent herbes, entrant i sortint de la mar i xalant a les totes. I entre aquests barruguets desfermats, íncubes i súcubes també se’ls enginyaran per tenir com més comerç carnal millor. Una nit és una nit! S’hi val enganyar-los, als dimonis i dimònies,  i fer-los creure que ens enganyen.

I encara que no s’usi ni en sigui tradició, en una nit com aquesta i atenent tot allò que passa de nefast a casa nostra i que no podem cremar, jo també animaria a anar a caçar mopis, animalons no tan imaginares que es distingeixen fàcilment dels diables i de les diablesses. Mopis amb traces de ministres de l’Interior en funcions i directors pinxos i fatxendes d’agències antifrau. I també altres llanterners estatals especialistes a lliscar per les clavegueres de l’estat que es creuen súcubes –o íncubes- i entren a les cambres privades per denigrar qui hi dorm per major glòria dels interessos bastards dels megarques que dicten, imposen i maten –si cal- les vint-i-quatre hores dels tres-cents seixanta-cinc dies de l’any.