marginàlies

La vall d’Orient, a tocar del capvespre de qualsevol dia de primavera, és la millor cambra de descompressió del món i de bona part de l’univers, que diria aquell que té bo de fer perdre’s en la mesura de les dimensions disforges. La seva bellesa rotunda i incontinent procura la calma necessària per recordar-te que de la terra véns i a la terra alenada acabaràs, per molt que ens afanyem a provar de viure allunyats de les arrels. Passa una cega a tres pams de la teva mirada i no s’espanta gens. El cel és una piuladissa harmònica de tota mena d’ocells i l’aire no amaga cap color.

Les ovelles tresquen confiades i és en aquest punt de serenor insolent que apareixen els hologrames de les persones més intractables de la nissaga. La seva petja poc edificant ha monopolitzat la llarga sobretaula endolcida per un exquisit brossat de cabra preparat per l’amo de la casa dels prodigis i per una coca de quarto feta per la madona seguint punt per punt la recepta que fa anys passa de generació a generació.

Queda el sol sobre les copes de les alzines i les més velles agraeixen l’atenció.  També queda la calitja per fer més suggeridora la línia dels pujols que clouen la vall i que enforteixen el blau d’un cel més agombolador que mai.