marginàlies

El vianant porta auriculars i escolta l’Stabat Mater, de Dvořák, que emet la seva ràdio de música culta. L’escolta amb atenció perquè li agrada d’allò més la música religiosa per molt que ell es consideri un descregut de mena i amb causa, i siguin comptades les persones del seu entorn que coneixen aquesta predilecció. Sent endins  com el bohemi expressa el dolor, però les seves pensades de fa dies que se concentren únicament en les proves diagnòstiques que li han de fer demà per determinar què li provoca la ronquera i el mal de coll que amb res no cessa. Les pensades bones, per això, s’amaguen allà on poden.

I tanmateix fa us esforç enorme per tornar enterament a Dvořák i a la seva intensitat expressiva. Al cap i a la fi, s’alliçona, si en el coll s’hi ha instal·lat el mal mal, no hi ha res a fer i lamentar-se no porta enlloc; i si no hi ha res irreversible, no val la pena patir debades.

Fent els cors de l’Stabat, el vianant es disposa a creuar un dels molts carrers que travessa cada mati a trenc d’alba des que el metge li recomanà caminades llargues, que des que es jubilà té les analítiques alterades. Instintivament mira cap a l’esquerra per si ve cap automòbil i no en ve cap, però sí que veu com s’apropa amb lentitud exasperant i a mitjan altura una gavina. Du quelcom a la boca. Fa no-res que el dia ha pres claror i a tanta distància no pot distingir què hi du.

El vianant s’ha aturat com si pel carrer hi corregués un tràiler i no una gavina a vol gairebé rasant. En ser a pocs pams de la seva testa, l’au li mostra què du al bec: una rata de grandària mitjana, de color gris intens i brut. La gavina l’ha presa pel cap. L’ha caçada o l’ha aixecada d’en terra morta?

És en veure com la cua de la rata venta l’aire amb innocència morta, pensa en “Jonathan Livingston Seagull” o “Juan Salvador Gaviota”, aquell llibre de Richard Bach-aviador nord-americà que voldria ser descendent de l’únic Bach vertader- que, en castellà, començà cent-i-moltes vegades i no aconseguí acabar mai. El dictador feia el bategot i ell mirava d’entrar en la rebel·lia casolana d’aquella gavina que fruïa de volar, de no anar rere ningú i acabà fent de cap d’un escamot. O així ho recorda; o s’ho imagina, perquè no l’ha acabat mai de llegir. Sap que Miquel Martí i Pol, i Emili Teixidor en feren la traducció al català, “Joan Salvador Gavina”, però ja no en té delit, de tornar al llibre.

La gavina amb la rata, plana uns instants davant el vianant com si volgués que repari en la seva planta. Exhibeix la seva blancor intensa que vol transmetre la innocència domèstica de l’altra gavina, la literària. I la rata morta, que en el bec de l’au ha deixat de ser repugnant, que li vol dir que per rata, en tots els sentits del mot, ella, la gavina, que ja frueix més de la seva carn perseguida i odiada que la del peix més selecte.

En haver-se exhibit davant el vianant, la gavina s’enlaira i en poc temps, en ser a l’alçada dels edificis més alts, desapareix de la seva vista sense amollar la rata.

El vianant, palplantat, torna a mirar a l’esquerra per creuar segur el carrer i no hi veu cap automòbil ni cap gavina, però sí una rata gran, molt traginera, que, xano-xano, amb posat de vella  i amb els lloms plens de verrim que li enreveixina els pèls, sense entretenir-se a mirar-lo,  travessa el carrer sabent bé on va.

El vianant s’envia saliva i aire, i s’adona que ja no sent cap mal en la gola. I Dvořák segueix dient fins a l’estremiment.