marginàlies

Escoltava amb l’atenció del primer dia que la sentí  la cançó que li recorda el nét  tot i que parla d’un home sol, però fort des que era petit; un home en solitud, però als antípodes de la misantropia; un home que fuig del mal per abocar-se a la tendresa. L’escoltava i somreia amb els ulls plens d’espires, però al mateix temps filava disbarats, fils de pensaments boiets, idees esfilagarsades.

La cançó li recorda el nét perquè l’home sol juga amb les paraules per tal de poder obrir de pinte en ample les balconades de la imaginació. I en ser-hi, crea mons amb éssers amables, de textura suau i mel a la boca. Éssers que parlen amb les mans i el posat per omplir de goig els altres.

Just ell que, en somnis i tot, pinta els panorames amb traços desendreçats i  els colors més espantosos. Anit mateix s’ha vist en una mar estibada de grumers de gel que esperaven el llamp que, segons ells, havia  d’encendre els cervells clivellats dels cobdiciosos de sang humana, com més nova millor. I mentre esperaven l’esdeveniment, ell es dirigia als peixos tot tractant-los de cabres de mar i els animava a remuntar  els corrents, a anar contra totes les forces que entrebanquen la calma que es precisa per imaginar-se la mort en moratòria i per espantar els monstres que cap animal no pot parir i que, nonats i tot, entabanen ventres i els esventren…

Escoltava la cançó del nét i el somni s’esvaí tot d’una com el gas en el refresc esbravat.