marginàlies

En Gori Mir ha partit aprofitant que el febrer també fugia tot deixant-nos sols amb les seves reflexions i anàlisis. Dol molt veure com se’n van homenots, constructors de somnis, enginyers d’activisme, esbrossadors d’àgores i altres deixondidors de ciència i de consciència. No cal haver-lo conegut personalment per fer-se càrrec de tot el que ens va fornir per poder sortir amb seguretat de l’oblit i de la repressió, i reconstruir els espais de la memòria que més ens concerneixen. Des del mític “El mallorquinisme polític”, que va editar el 1975 a Edicions Catalanes de París sota el pseudònim d’Anselm Llull, fins al recull “Sobre nacionalisme i nacionalistes a Mallorca”, del 2007.

En saber que se n’havia anat, he recordat el que d’ell en diu Josep Maria Llompart -amb la ironia girada a polissonada que el caracteritzava- en el pròleg de “Literatura i societat a la Mallorca de postguerra” (Editorial Moll, Les Illes d’Or núm, 98, Palma, 1970):

Si no record malament, Gregori Mir va aparèixer per primera vegada dins la petita però espessa jungla dels lletraferits mallorquins cap a la segona meitat de la dècada dels cinquanta. Es presentava a títol d’adolescent “nostrat”, poeta de pinyol vermell i estudiant mig esnob. La seva presència havia arribat a remolc dels quaderns literaris de Ponent: una aventura que el personal esforç d’En Llorenç Vidal -sigui dit en honor seu- ha estat capaç de sostenir fins avui mateix tot al llarg d’un fabulós exemple de tossuderia (i que consti que anava a escriure un mot tan tronat com és “heroisme”, que ja em ballava a la ploma).

Gregori Mir feia els versos propis del seu context, ni millors ni pitjors que els de qualsevol altre aprenent de poeta. Es devia moure -potser no massa- per les tertulietes de cafè que els jovençans d’aleshores havien heretat d’altre temps, i anava sempre molt ben pentinat, com un congregant dels lluïsos. Aviat va cobrar seny -fi del batxillerat, carrera- i, com tants, es va fer fonedís.

Vaig retrobar-lo casat, professionalment responsable i pare de dues criatures com dos sols. Era quan a Campos, la seva vila, se celebrava el primer d’aquells cicles anuals de conferències, que algú, sense exagerar d’una manera massa descarnada, va qualificar de “vertaders cursos universitaris d’estiu”. En aquella ocasió se’ns va revelar el Gregori Mir dinàmic i organitzador, i, sobretot, el Gregori Mir ple de consciència de país i amb unes ganes extraordinàries de treballar seriosament, d’investigar la problemàtica col·lectiva, d’arribar a un grau de coherència que ens faci veure amb claredat la vera fesomia de la nostra cultura; aqueixa fesomia que tan sovint se’ns presenta emboirada, estrafeta o enigmàtica. Ni el matrimoni, ni la paternitat, ni els deures professionals no havien esborrat el Gregori Mir adolescent ni les positives qualitats que el poetes esnob de les darreries dels cinquanta a penes havia tingut temps de deixar entreveure. Afermades amb la plenitud del seny i de la jovenesa, aquestes qualitats -intel·ligència, rigor, voluntat de servei- abasten ara una primera fita d’ordenació i mètode. A partir dels resultats inicials de la seva tasca, que són els que s’apleguen en el present volum, Gregori Mir té molt de camp per córrer. És el cas -val a dir que ben simpàtic i ben encoratjador- d’unes inquietuds primerenques que havien madurat en silenci, sense que se’n dispersàs un sol bri, any erra any i passa a passa”.

Com tenim el país enmig de la mar i davant la cruïlla en la que es troba, ens cal -i molt!- llegir més que mai Gregori Mir.