marginàlies

Per incompatibilitat amb obligacions o devocions, no puc assistir regularment a les reunions de finca, o de propietaris, que es fan de drets en el vestíbul de la finca. És clar que en rebre els acords presos, en més d’una ocasió i per la quantia de les reformes que es decidiren dur a terme, se m’encén la sang, però ja en puc fer, de potadetes. Ahir, però, vaig poder assistir al darrer punt de l’ordre del dia de la reunió ordinària d’enguany, el del torn obert de paraules, i vaig quedar amb els pèls de punta i els ulls esbatanats.

A la finca està prohibit pujar per l’ascensor mobles, electrodomèstics, materials de construcció, enderrocs i altre material pesant. Durant els darrers mesos, alguns propietaris han fet reformes menors als seus domicilis -degudament autoritzades- i una cosa amb l’altra creà una discussió tensa. Una de les propietàries que va fer obra demanà confirmació que estava prohibit pujar materials pesants per l’ascensor, a la qual cosa tothom assentí amb vehemència. Ella advertí que no hi pujà res, per l’ascensor, però que un altre veí en obres sí i l’assenyalà. L’assenyalat ho negà rotundament i l’altra li mostrà un seguit de fotografies fetes amb el mòbil que demostraven a les clares que sí. El veí enxampat en la mentida acceptà que un pic i pus, va usar l’ascensor de muntacàrregues. No va caldre que la propietària acusadora digués res: el somriure sàdic que lluïa ho deia tot.

El silenci pel·liculer que provocà aquesta escena el va interrompre un altre propietari que es queixava d’uns llogaters -el propietari de l’habitatge no era present- que es dedicaven a tirar per la bugaderia que dóna al montpeller tota mena de porqueria, des de llosques de cigarreta a canonets pelats de paper de vàter. I per certificar la seva afirmació, també tragué el mòbil i n’ensenyà igualment unes fotos en les que es veia clarament la cara del denunciat llançant quelcom. Més espant de la concurrència.

Al punt, un altre propietari digué a qui havia fotografiat el llogater brut que el seu canet, un bordet eixerit de mil anys que té l’aspecte i el nervi de cadell, d’orinar dins l’entrada de la finca. L’acusat, indignat, anà per replicar i abans de poder dir res, ja tenia davant els ulls la pantalla d’un iPhone 6S que mostrava el seu ca pixant a l’entrada.

L’administrador, avesat a aquesta mena de reunions surrealistes, aprofità el desconcert general per donar per acabada la reunió. I va ser just llavors que s’apropà a mi la veritable senyora de la finca, la del primer primera, la que més anys fa que hi viu i que tothom respecta per discreta i educada.

La senyora Aina Maria m’agafà fortament pel braç i em digué gairebé a cau d’orella que ella volia exposar que la llogatera jove del primer segona, sud-americana, molt bona gent, tot sigui dit, rep moltes visites d’homes a partir de les vuit del vespre i fins ben entrada la nit, cap allà les quatre o les cinc. Que ella no té res en contra d’aquestes visites perquè no fan gens de fressa: la llogatera espera les visites amb la porta mig oberta i la tanca amb tota delicadesa per no fer gens de soroll, i els homes no agafen mai l’ascensor, s’hi ha fixat bé. Ella no és d’això del que es queixa, ni del que fan tantes visites, no li importa gens per molt que s’ho imagini; es plany que moltes vegades, les visites, enlloc de cridar per l’intèrfon al primer segona, criden a ca seva. I ja és que ella té poca son i vetlla mirant la tele o llegint fins tard, i no li costa gaire aixecar-se, anar fins a l’intèrfon i dir a qui toca que ella no és Bibiana, que ha de tocar a l’altra porta del pis. No li costa gens, fer aquest servei, però és una molèstia que voldria evitar i no sap com.

La meva cara de bàmbol degué ser tan clamorosa que la senyora Aina Maria m’estirà el braç amb força perquè la miràs i ella poder comprovar que res no sabia d’aquella llogatera samaritana i de les seves visites. Ni el nom, no en sabia.

-És una temptació massa gran, no mirar per l’espiera i veure qui entra a ca na Bibiana. I de la nostra finca, uns quants senyors la coneixen bé, fill meu, i els deu tractar a cos de rei perquè tots han repetit moltes vegades. Llàstima que no tengui cap foto que ho testimoniï.