marginàlies

En Dimes va alís perquè l’operaren fa un grapat de dies d’apendicitis i el postoperatori no va ser tan bo com ell i els metges esperaven. Com tot el que fa i volta Can Gazà, allò més ordinari a ca tothom es converteix en extraordinari i a la inversa: el més impensable i forassenyat, al casal és moneda corrent. Així, una operació rutinària es converteix en una odissea set vegades més intensa que la d’Odisseu.

Havent dinat, en Dimes seu en una butaca de la sala d’estar amb el ventre molestat i acluca els ulls per palesar que necessita descans. Està rebaixat de tot servei, òbviament, però just deambular per la casa, el cansa.

Qui el veu, no se’n pot avenir del darrer que s’ha sabut de la seva vida. A Can Gazà, als postulants a residents, mai no se’ls demana res del viscut fins a l’hora de demanar entrada; solament allò imprescindible per regularitzar la seva situació administrativa. Per això, conten allò que consideren contador i prou. I Dimes no tenia inconvenient a contar que començà a viure a Bilbao, que passà per Madrid de jove i adolescents, i per Londres, Berlín i Amsterdam obrint i tancant bars i tasques, amistançant-se amb tota mena de persones i de substàncies addictives. Fins i tot, a alguns responsables, els parlava del que patí sent criatura, de les cuites poc agradables amb son pare propens al maltractament, que el tractava com un pedaç brut, i dels romiatges de sa mare per espais i cataus poc edificants. Històries, en definitiva, per obrir admiracions i commiseracions alhora.

Tot aquest castell s’ensorrà fa una setmana quan sa mare el visità a l’hospital i de la manera més natural, a un membre de l’equip de responsables del casal que també visitava Dimes, li contà que feia més de cinquanta anys que vivia a Palma, que tingué el seu fill a la península perquè així volia el pare de la criatura, però que tot d’una va retornar i que d’aquí no s’ha mogut més. I que en Dimes no ha acabat de créixer, que és un nin gran i delicat, que per desgràcia topà amb amistats ben xereques que el dugueren per tots els camins de totes les perdicions sense sortir de Mallorca i sense un pare que l’estalonàs, perquè el seu home morí d’accident quan el fill no havia fet els deu anys. Per tot això i així ha acabat en Dimes: sent portador del virus de la sida i amb el fetge massacrat. Que tenia bon cap per als estudis, però que la gresca el desbaratà i les substàncies més destructores li han afectat seriosament el magí.

No es torba a agafar el son de la migdiada, en Dimes, i hom es demana si dins el personatge que s’ha inventat s’hi troba bé. Qui sap si se l’ha inventat per donar certa consistència a la vida mòlta que l’ha portat fins a Can Gazà. Qui sap les voltes que li fan les idees per una closca dispersa i distreta com la seva.