marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

8 d'octubre de 2015
0 comentaris

QUI DE LA VOLUNTAT CIUTADANA FUIG, DEBADES CORRE

La sala de plens, o de les Cariàtides, del Parlament de les illes Balears, pensada i decorada per Ricard Anckermann el 1882, és imponent, agradi o no agradi. Durant anys, quan encara era el “Círculo Mallorquín” allí s’hi distreia la gent de casa bona, les seves joves s’hi vestien de llarg i les aparences ballaven incansablement. Ara hi ballen idees –moltes d’elles insofribles- i les intervencions orals –no sempre reeixides- dels representants del poble.

És casa nostra, per tant, el Parlament. Vull dir ca tothom, en el sentit més bell i viu de l’expressió. És la nostra màxima institució pública, raó per la qual no hauria de perdre mai el respecte que infon tant per la seva decoració com per la seva l’honorabilitat. Els illencs no som molt afectats de respectar aquests espais i fòrums públics, i per reforçar el civisme i la responsabilitat solidària valdria la pena fer un esforç per prestigiar-los.

Dimarts passat, en ocasió de la derogació de la nefanda i bauzanenca llei de símbols, vaig poder assistir, com a convidat, al debat que s’establí i a la votació final, i vaig comprovar que no acaba de ser plenament ca nostra, el Parlament. D’entrada, l’espai dedicat als “convidats”, això vol dir, els ciutadans que volen assistir a una sessió, és més aviat escàs, incòmode i molt mal situat, en un lateral i no en el centre, com caldria. Es veu que a l’hora de dissenyar aquest espai de debat, no es va pensar gaire en la ciutadania “convidada” –quin sarcasme, que et convidin a ca teva!- i ara és mal de fer i costós situar-la a la part central, just al davant de la mesa presidencial i al darrera dels darrers escons, que és on normalment se situen les tribunes del públic en els parlaments del món mundial que reconeixen la democràcia com la millor eina d’entesa ciutadana. No és, com algú pot pensar, un detall menor: és capital si situam en el centre de tot la voluntat ciutadana i no, com es desprèn de la distribució de l’espai parlamentari nostre, els que temporalment ocupen els escons per decisió dels votants.

A més, aquest dia, vaig poder assistir en viu i en directe a la fugida del Partit Popular, que abandonà la sala de plens, o de les Cariàtides, abans de votar la derogació de la llei de símbols que el seu defenestrat president dictà. Fugint, volien dir que no estaven ni acord ni en desacord ni se’n fotien de la derogació, sinó tot el contrari? Ho poden presentar com vulguin, però fugir d’aquella manera demostra una covardia democràtica il·limitada i un menyspreu imperdonable a la ciutadania.

I que ningú no oblidi que qui de la voluntat ciutadana fuig, debades corre.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.