marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

3 d'octubre de 2015
0 comentaris

TIRAR MENJAR, TIRAR LLIBRES

La peixatera em diu sense distreure la feina que fa seixanta-un any que és casada, els mateixos que es dedica a vendre el millor peix de la Mediterrània, de la qual cosa en puc donar fe, com els notaris. Li he comprat una llampuga de vuit-cents grams i pocs (n’hem de menjar dos, només), i em demana si vull que me l’endugui sense pell. En veure el meus dubtes m’etziba que no és que passin gust de llevar-la, perquè és una feina que no cobren, però que molts de clients ho demanen. Tanmateix, diu, la pell no s’aprofita i per tirar-la vós, la puc tirar jo, no és ver? Tota la raó.

I ves per on, la peixatera eterna, xerraire i educada, amb això de tirar la pell del peix que ningú no aprofita, m’ha fet revenir la ràbia que m’ha envestit avui just aixecar-me del llit en veure la quantitat de menjar que arribam a tirar. No puc consentir-ho, és molt superior a les forces de resistència. Com tampoc no puc consentir que hom es lamenti en veure una gelera amb poca matèria, com si enlloc d’un element de conservació fos un mostrador de roba o de cotxes de luxe.

Diu ma mare que això són “naturals” perquè, afortunadament, no he passat mai gana, com sí en passà mon pare el quaranta-u. “Ai, si tornàs el quaranta-u!”, com si el sentís… Així, el rabier que em provoca tirar el menjar em deu venir d’un avès ignot, però ben potent. És clar que en tirar-ho pens en aquells desafortunats d’aquí i de lluny que no es poden dur res a la boca o en tot cas ben poca cosa. I és clar que això ajuda a densificar encara més la ràbia, però l’enuig em ve en comprovar que no sabem comprar aliments i que quan ho feim ho feim talment com si comprassim el telèfon mòbil de darrera generació: no compram per necessitat, sinó per tenir la gelera plena. Compram per (i per a) la vista, no per (i per a) la boca. I no podem comprar el que veritablement necessitam, sinó la palanganeta de suro blanc sencera amb la quantitat que més beneficia la multinacional del megasupermercat. I aquí entram en un escàndol que més val parar… de moment.

I del tirar menjar, a tirar llibres. Fa uns dies, passejant amb en Pau, el nét, vàrem veure just a devora el contenidor de paper, un caramull de llibres lligats amb un cordill. El menut m’hi féu reparar amb atenció:

-Mira paí, contes.

Per ell tots els llibres són contes, i no va gens errat. No vaig voler mirar-los, com si fugís d’un ca tinyós o d’una escena sanguinolenta. Em descompon veure que algú menysprea o maltracta els llibres. Per ventura m’hauria d’haver vençut la misericòrdia; per ventura els hauria d’haver rescat de l’abandó, car som dels que pensen que fins i tot els llibres comprats com elements decoratius, han fet part de la vida de qui els custodiava. I no ho vaig fer. I ara me’n penedesc perquè per molt altisonant que sembli, per mi, els llibres són i donen vida.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.