marginàlies

170 tones de tomàtiga s’han tirat avui els participants a la festa de “La tomatina”, una festa que, com se sol dir quan els localismes vessen, no coneix fronteres: les agències de viatges la tenen com una oferta prou atractiva i avui Google li dedica el seu doodle o gargot, això és, el moneiot que presideix la seva pàgina web.

Setanta anys fa que el bunyolencs (talment es diuen els de Bunyol, deixant el gentilici bunyolí per als de Bunyola) es tiren les tomàtigues pel cap, raó per la qual es recomana que siguin no gaire grans i maduretes. Poc més d’una hora, ha durat la gresca de les vint-i-dues mil persones que han aconseguit formar part de la gernació entomatigada i convenientment remullada amb aigua.

Segons conten, aquesta festassa que frega la desmesura va començar sent una bretolada que requerí la intervenció de la guàrdia civil perquè els baralladors prengueren les tomàtiques d’una parada. L’any següent es repetí la gresca amb els fruits llançadors duts de casa de cada contrincant. Hi tornà a intervenir la guàrdia civil i sant tornem-hi. I fins ara. De l’alternativisme o la contracorrentia fins a la institucionalització; de la bretolada a la massificació; del caràcter a la despersnalització.

Curiosa, la transformació que ha experimentat la festa. De les ganes de tocar allò que no sona al poder, no en queda res i molt probablement els que hi participen no en saben res, dels orígens. Precisament per això, per aquesta severitat institucional que ha adquirit “La tomatina”, per mi, bé mereix una contraprogramació. I si pot ser, que no malbarati cap fruit.