marginàlies

A la família extensa som un bon esplet els Jaumes, que feim el nom del padrí Jaume Mateu Palou, raó per la qual, en el dia del nostre sant, que durant molts anys va ser festa de precepte, la llista per donar els molts anys és encara extensa. Aleshores, el nom dels fills venia determinat pels usatges de la nissaga que tenien perfectament estipulada la prelació dels noms a posar als nadons. Aquesta tradició, una forma manifesta de filiació, es va esvaint i per ventura l’hauríem de seguir conservant, més que res perquè l’hem substituïda per un campi qui pugui onomàstic que en res beneficia, en la majoria de casos, el bon gust i el decòrum. Res, que els Jaumes abunden per casa i a tots, els que ja no hi són i els que encara remuguen, els tenc presents en el dia del seu sant.

Sant Jaume també és el patró d’Espanya i la veritat que mai no m’ha fet gràcia perquè convertien el meu sant en guerrer i, per molt que sigui el fill del tro, l’assimilaven a l’exterminador implacable d’invasors, infidels i altres bàrbars vinguts de lluny. Fa temps que conec el crit de guerra “Santiago y cierra España” i atenent el pa que s’hi dóna, ara, en aquestes terres hegemònicament castellanes, la veritat és que la podria tancar, a Espanya, i deixar-nos a nosaltres, els de la catalanoparla, a fora.

Una amiga hi és, avui, a Sant Jaume de Galícia, per participar a la manifestació “A Nación Galega” i li he demanat si podia anat a la Seu de Compostel·la a demanar al sant si, efectivament, podia tancar el xibiu. Ella, amatent, m’ha dit que li agradaria molt complaure’m, perquè que no creia gens en aquests actes que contenen excessiva càrrega esotèrica. I no creient-hi, els efectes són nuls, evideNtment. Per tant, educadament ha declinat la invitació. I m’ha convençut que no és la millor manera de tancar portes i obrir balconades.