marginàlies

No és la primera vegada que en un aeroport l’arc de seguretat de l’accés a les portes d’embarcament no es fia de mi i he de passar per les mans enguantades d’un guarda o agent de seguretat. Mai no m’han trobat res de nou, evidentment, ni mai no m’han dit la causa de l’alarma. Sempre m’he resignat a ser subjecte d’escorcoll personal perquè els encarregats de dur a terme les tasques de reconeixement ho havien fet amb la correcció necessària, però avui, a l’aeroport de Barcelona, m’he sentit incòmode. No puc dir agredit perquè no diria ver, però si tractat amb poca consideració. Se suposa que per garantir la nostra seguretat hem de consentir cues interminables, personal poc amable, i ser tractats com pur ramat, a part de deixar-nos palpar. Hi consentim, ves quin remei!, sí és per al nostre bé.

Però se suposa que si l’arc ens tracta de sospitosos i l’escorcoll és negatiu, és més que preceptiva una disculpa i no perllongar la sospita amb actituds menyspreables.

Amb la ira traduïda en un “ja està?” clar i català que no ha rebut altra resposta que el silenci maleducat d’un empleat que no hauria de tractar persones, m’he adonat que al cap de la cinta de l’escàner vetllaven cinc guàrdies civils, dos dels quals anaven preparats amb armilles antibales i fusells. Just al meu darrera, dos homes vestits amb xil·laba han passat pel meu mateix tràngol i en sa mirada s’hi endevinava molt de temor. La ràbia que jo transmetia amb la meva actitud remolesta, els musulmans la convertien en inquietud: jo era a casa i ells no. I si jo, a casa, era tractat com a sospitós sense dret a ser tractat educadament, ells dos eren tractats gairebé com indesitjables.
En lloc de sentir-me conhortat per aquesta absurda deferència i diferència, ha augmentat la indignació que he reprimit, com els musulmans, en veure els fusells, car les armes tracten tothom a foc i a sang.