marginàlies

La naturalesa és sàvia, diuen i ens prediquen, però de vegades actua de forma molt poc edificant, per usar una expressió amable. A Can Gazà, aquesta naturalesa, en el vessant humà, pren múltiples cares i caires; tants, que poques actuacions de la humana natura espanten els estadants i la seva eterna circumspecció. Tota manera, quan neix algun animal de la granja, sembla que allò que els queda d’emotivitat als gazanencs, fa de bres o niu a la nova criatura. I la densitat d’aquesta pell engallinada adquireix un gruix considerable quan un naixement acaba en drama, i per això deia que la naturalesa es comporta, adesiara, amb una brutalitat que es podria estalviar.

Fa dies, una ovella va parir dos mens, un mascle i una femella, però hi deixaren la pell, en el part, l’ovella i el me mascle. No cal buscar raons: no devia convenir, mormolava qui se’n cuida. Tanta mortaldat va fer estralls en l’ànim gazanenc i per espantar la ràbia, tots els esforços se centraren a salvar el me femella, que anava ben alisa. L’home dels ramats, avesat a veure i viure malastrugances com aquesta, no en donava res, per salvar-la, però vingué a bé que el seu ajudant, un gazanenc que feia de cambrer a Londres i que s’ha reconvertit en guardador reputat de xots i cabres, prengués el me com a fill d’ànima.

A força de biberons i abnegació ha aconseguit el miracle, en Quico, l’ajudant del cuidador dels ramats, i el menet femella ja camina i no abandona el seu salvador. Nom i tot, li ha posat, Júlia, en record d’una núvia que tingué fa anys i que deixà escapar perquè la cocaïna, aleshores, ho era tot, per ell.

Avui ha pujat amb ell al menjador i na Júlia s’ha estirat, acalorada, ben enmig de la sala, hom diria que presumint i tot de ser el me més agradós del món. I val a dir que al rostre d’en Quico també s’hi reflectia l’orgull de qui ha aconseguit esmenar els excessos de la naturalesa. Salvar de la mort, ni que sigui un me, disculpa aquestes arrogàncies.