marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

27 de juny de 2015
0 comentaris

DESFETA FAM A LES DENTS DEL MEU POBLE

Al pati de l’escola de Bunyola, ahir dissabte horabaixa, es presentà la “Sonata” en quatre moviments d’Antoni Bujosa sobre tres poemes del poeta bunyolí Pere Suau: “A la meva terra”, “Grinyola el dia” i “S’ha brodat una vida”. Bujosa, també de Bunyola, interpretà la composició al piano acompanyat pel violinista Enric Pastor.

El concert estava organitzat per l’Associació Jacques Koslowsky, entitat creada a la vila per difondre l’obra d’aquest crític d’art i pintor jueu nascut a Lituània i que recorregué tot el món per instal•lar-se a Bunyola començant els setanta del segle passat, i que ha acabat, l’associació, programant, a més, cada darrer divendres de mes una activitat sobre qualsevol branca del saber, de la cultura i de la nació.

No deixa de ser altament suggerent –i molt voltaic!- sentir la veu i els sons de la teva terra, penetrada en el talent creatiu de dos convilatans, a la pròpia vila. I encara més en un recinte, l’escola, pensada i aixecada per Guillem Fortesa en temps de la República perquè fos signe viu i permanent de llibertat.
La Sonata d’Antoni Bujosa, per mi, es fa fort en aquests versos del poema “A la meva terra”:

A la meva terra, el foc té color de pell de dona
i les aixades no xapen les pedres,
ans al contrari, les besen,
i el bes es fa solc i el solc es fa fruit
i el fruit es fa desfeta fam a les dents del meu poble.

Així, el piano, a la Sonata, és el poeta que es vincle i es revincla dins i sobre una terra empobrida, massa pics sotmesa, i el violí s’aixeca d’aquesta tensió passional per marcar el solc dels somnis sobre l’esquena afeixugada del poble que té les forces justes per redreçar-se i empaitar els colors propis de l’alliberament. Passam amb fermesa de la introspecció, de la reclinació, amb el piano exercitant-se de debò, a l’esclat exigent de l’energia que es congria en la tenacitat dels rebels i seguidors de la utopia fent dir al violí que tot és a l’abast si la voluntat acompanya. Arrel, roca nua, sol rabent com a pòsit i ferment de passió per la terra, per l’afermança de la nissaga, dels noms que conformen la vila.

Bon treball. Llàstima –ho he de dir- que el pati escolar de Fortesa no permetés sentir com cal el violí.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.