marginàlies

El Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de les Illes Balears, a la vista de les eleccions del proper diumenge de les que en sortirà una nova majoria parlamentària i altres majories a les corporacions locals, acaba de fer públiques un seguit de consideracions relacionades amb la política lingüística, a partir de les quals, a parer seu, s’hauria d’establir el fonament de les pròximes iniciatives i actuacions legals i jurídiques, tant del Parlament com del Govern, com dels Consells insulars i dels Ajuntaments, en aquesta matèria.

A la primera de les consideracions, aquest Departament recorda que té “capacitat i autoritat legal per a fer aquestes consideracions, d’acord amb l’article 35 de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears i l’Acord executiu núm. 6191 de la UIB de 25 de març de 2003”.

A la segona, creu que aquesta ligislatura que acaba “ha implicat un retrocés enorme en la consolidació dels drets jurídics i socials que corresponen a la comunitat catalanoparlant de les Balears, i dels drets que en conjunt corresponen a tota la comunitat resident a les Illes. La llengua catalana, tot i ser reconeguda per l’Estatut d’Autonomia com a llengua pròpia i oficial de la comunitat autònoma, ha perdut l’estatus de llengua de coneixement obligatori per part dels funcionaris públics.” Tanmateix, sosté, “la pitjor de les iniciatives contra el català ha estat l’intent de minoritzar-lo a l’ensenyament mitjançant l’anomenat Tractament Integral de Llengües, iniciativa sortosament fallida gràcies a la tenaç resistència i oposició d’ensenyants i de pares, reforçada per les resolucions jurídiques en contra que l’han invalidat”.

A la tercera, confia que “ aquesta etapa de marginació social del català hagi finalitzat amb l’acabament d’aquesta legislatura, i per això demanam a les renovades institucions que acatin el mandat tant de l’Estatut d’Autonomia com de la Llei de Normalització Lingüística, normes legals que obliguen les institucions a actuar a favor de la llengua catalana ” i n’enumera els articles.

A la quarta, considera que les actuacions del nou govern “haurien d’anar encaminades a recuperar per a la llengua catalana tots els àmbits perduts en aquests darrers quatre anys i a avançar cap a altres àmbits als quals hi té una presència molt insuficient”. En aquest sentit reclama que el català sigui novament un requisit indispensable per a accedir a la funció pública, a més de ser la llengua vehicular general dels mitjans de comunicació públics. També que “les institucions, a més d’expressar-se normalment en català en la relació amb els ciutadans, prestigiïn la llengua pròpia amb actuacions dedicades a revaloritzar-la socialment ”.

A la cinquena s’insisteix que en l’àmbit de l’ensenyament, s’ha de procurar que la catalana sigui la llengua vehicular dels centres docents no universitaris i per això demanen al nou govern que, partint del Decret 92/1997, de 4 de juliol, (que regula l’ús i l’ensenyament de i en llengua catalana, pròpia de les illes Balears, en els centres docents no universitaris de les Illes Balears; popularment Decret de mínims), “en promogui l’extensió a totes les matèries, excepte les dedicades a altres llengües. Tot i no ser estrictament necessari per a aconseguir-ho, per ventura seria convenient que aquest objectiu fos explícitament estipulat en un decret nou”.

A la sisena es diu que és “indiscutiblement important que els alumnes acabin l’ensenyament obligatori amb el domini total de, a més a més del català, l’altra llengua oficial, el castellà, i com a mínim una tercera llengua; i si és possible una quarta. Quant al castellà, no hi ha dubte que els qui no el tenen com a llengua familiar l’aprenen ràpidament i amb facilitat no només per l’aprenentatge a escola, sinó també per l’omnipresència social que té, com a llengua dominant a la nostra comunitat. És clar, idò, que amb l’actual dedicació horària a aquesta llengua basta bé per a aprendre-la. Quant a les altres llengües estrangeres, se n’ha d’assegurar la millor ensenyança possible amb els mètodes més efectius, però no se n’ha de fer llengua vehicular de matèries no lingüístiques ”.

A la setena es reflexiona sobre quines llengües estrangeres s’han d’ensenyar a l’escola de les Balears. No es discuteix que l’anglès no sigui la principal llengua estrangera en tos els àmbits i que és molt útil conèixer-la, “però a la nostra comunitat en què la principal activitat econòmica és el turisme de procedència europea, no podem menysprear i ignorar les altres llengües, principalment les parlades i conegudes per més gent, del continent”. Per això s’ha d’oferir als estudiants “la possibilitat d’aprendre el francès, l’alemany (el nombre d’alemanys que ens visiten ja sabem que és tan important com el dels britànics), l’italià o el rus ”.

Finalment, a la vuitena, es considera que “el sistema escolar hauria de saber aprofitar la multivarietat lingüística de les Balears per a infondre als alumnes i a les seves famílies l’interès i el respecte per la diversitat lingüística, com una riquesa de la Humanitat. Sabem que és impossible que totes les llengües de les persones que han arribat a les Illes siguin ensenyades a escola, però no és impossible que totes siguin apreciades com a vehicles de cultura, mostrades a tota la comunitat d’alumnes i valorades degudament com a mitjà d’expressió d’unes persones que pertanyen originalment a unes comunitats tan dignes com la nostra”.

Es pot consultar el document íntegre aquí: http://dfc.uib.cat/.