marginàlies

Els colors no en fan mai, de dissabte, aquest dia. Es deixen dur per la folgança generalitzada i aquesta estranya situació de festa a mitges i per a segons qui. Els dissabtes de primavera, especialment, els colors no pateixen cap mena d’al·lèrgia i treuen pit i musculatura.

Els mercats tampoc no en fan, de dissabte, i s’omplen de sibarites i mestresses que se’ls miren amb la màxima desconfiança possible. Amb els carretons de darrera generació esgarronen badocs i compradors despistats per mirar de guanyar torn a la brava.

I les parades dels ambulants de fora dels mercats aprofiten els dissabtes que esclaten en colors per oferir el màxim de peces de roba menuda per un euro, dos a tot estirar. Les marques més conegudes i tot es deixen dur per l’esperit generós dels dissabtes i deixen que les imitacions que han burlat tots els setges es venguin a preus de saldo.

Els dissabtes són dies de mel i sucre i per ventura per això, les bruixes –segons diuen algunes veus no acreditades-  aprofiten les nits sabatines per fer les seves reunions on el foc, lluny de purificar, empaita tota mena de lascívies. També els dissabtes, les madones, les velles i les jaies pasten a les totes per poder fruit del diumenge.

El refranyer i tot s’endiumenja en dissabte i gosa dir que: no hi ha dissabte sense sol, ni viuda sense consol, ni partera sens dolor, ni donzella sense amor.