marginàlies

El 1990, fa vint-i-cinc anys, Edicions 62 (Els llibres de l’escorpí, 135) editava el poemari “Jerusalem”, de Josep M. Llompart que en la segona part (La cançó de tots els camins. Interludi lleuger per a infants de bona casa) presenta  “Camí florit”, que comença: “Llevamà, card, fonollassa, / rosella, cascall, lletsó / vinagrella, corrtijola…”. De manera brillant Llompart diu en octosíl·labs 36 plantes i herbes que es fan en els nostres camps de conreu i les seves voreres o ermassos. Uns anys després, Damià Tomàs hi posà música i des de llavors Maria del Mar Bonet canta el poema.

Ahir, estranyament, m’envestí la juguera en dir-me un amic que un home de noranta anys empesos, el diumenge li havia donat una lliçó magistrals de les plantes al·lucinògenes que coneixia i que havia provat amb molt de gust. Tot un personatge, em deia l’amic, que tenia la mirada gairebé centenària, però encara molt trapella que et feia dubtar de les contarelles que narrava com si fos contacontes en actiu. El norantí m’ha fet pensar en el poema de Llompart i entre tots dos m’han mig dictat:

Mandràgora, ginesta borda,
llúpol, estramoni, cascall,
belladona, morella verda,
jusquiam negre, enciam bord,
sensitiva i harmala,
plantes prou entenimentades
que saben rompre la barrera
del so i de la realitat,
estigueu sempre a mà i a punt
per rescatar-nos de l’opi
del poble i de les dosis
de ricí que, a parer del amos
omnipotents, ens pertoquen
per ser rebels de llengua,
mísers i pobres d’esperit.

Per acabar de fer els deu reals justos, se m’ha acudit que la bretolada meva podria anar precedida d’aquesta cita de Jack Kerouak, del seu text “Els pòtols místics”, traduït per Manuel de Pedrolo i editat per Proa fa 48 anys: “…i tots són llunàtics del Zen que escriuen poemes que se’ls acudeixen sense cap raó aparent”.