marginàlies

Avui, aquest esplèndid Diumenge de Rams convida a fer passes pel bosc o la garriga, que comencen a encendre tots els verds possibles. Les màquines fotogràfiques, les tauletes i els telèfons de darrera generació (són tantes les darreres “darreres” generacions que hom perd el compte) estan disposats a omplir d’instants de postal els espais televisius del temps meteorològic i les xarxes socials. A poques hores de l’entrada del mes d’abril, el cel s’estira per fer més càlides i menys efímeres les sensacions.

I tanmateix a la benaurança li costa fer el ple, avui. M’assabent que ha mort el meu traumatòleg, en Jaume Canet i Adrover, i la galtada a l’ànim ha estat ben sonora. Em tractava amb molt d’encert uns problemes de tendó a l’espatlla i m’encoratjava sempre a seguir remant contra corrent i contra el que fos, sempre a favor del que ens pertany per història i dignitat, des de l’OCB. M’animava a portar la causa a ram i fulla, això és, a la valenta i enèrgicament. Perd, per tant, una excel·lent mà de metge i un millor encara suport amical. I tots perdem una bona, una bella persona.

No refet d’aquesta fatalitat, m’assabenten també d’algunes particularitats del jove que va ser degollat fa dos dies per un client del menjador extern de Can Gazà, i et demanes amb prou desesper per què l’existència, per a alguns, ha de ser tan cabrona; per què la desgràcia, quan et pren pels garrons, l’únic que fa és produir més desgràcies i que a la seva acumulació ens entestam a qualificar, encara, de vida. A Esteban probablement ningú no va saber dur-lo amb rams i palmes, i ha hagut d’acabar la vida en sacrifici entre runes i enderrocs.

Que sigui el diumenge tocat pels rams i les palmes, paradoxalment, ajuda poc a elevar l’ànima als creadors i a les criatures.