marginàlies

Descobriment casual o imprevist fet per un investigador en el curs d’una recerca orientada a altres objectius i amb pressupòsits teòrics diferents. Així defineix “serendipitat” el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. La penicil·lina, el cel·luloide, les radiografies, el post-it, el tefló o la Viagra, són algunes de les serendipitats més conegudes, un grapat de les quals ens han ajudat molt a viure més i millor.

No som investigador ni estic dotat de l’enginy necessari per jugar a ser inventor de res, poderoses raons per no topar-me de front amb cap serendipitat, que no és cap casualitat, evidentment: van lligades necessàriament al treball.

De tota manera, amb molta freqüència, llegint qualsevol text, mentre es fan endins les paraules d’altri per fer-te-les teves, en la pista d’aterratge que formen, hi apareixen aparells en forma d’imatges o frases que no esperaves i que s’enlairen independentment del teu albir.

Així  m’acaba de passar repassant “Misteriosament feliç”, de Joan Margarit, i parant-me una estona en el poema “Tendències” que diu:

Teníem uns dotze anys, i d’aquell noi
recordo sobretot els seus mitjons.
Blancs com la lluna.
Però un dia que els duia amb un forat,
dessota la blancor es veia la ronya.
Com el més brut que dúiem tots a dins.
No pot haver-hi tractes amb ningú
si un no admet humiliacions.

I immediatament després d’acabat de llegir-lo, se m’acut reparar en la bellesa descambuixada d’un dia feiner. O la que en neix de les mans fentes i les ungles ensutjades.

No és tracta d’analitzar, en aquest cas, el valor de la serendipitat, sinó de la seva entremaliada constitució.