Faig anys ben acompanyat vora el mar que avui no reflecteix la incomoditat del temps tot deixant-se endur per la juguera abissal que cerca llépolament la llum que enyora. S’encresta amb més burreria que força; bat a la mala el rocam que voldria ser penyal i no per fer escuma danyosa, sinó per demostrar a qui el mira que avui no està per orgues. Remoreja, la mar; evidencia ben clarament el seu enuig probablement immotivat. Hom diria que vol estar sola, la mar, i no hi ha manera d’espantar els badocaires i els ociosos que la voldrien domèstica. Fer anys vora el seu esguard remolest, tanmateix, fa bé. Fer anys en haver passat la cinquantena és una mena de premi que no acceptam, és clar. No ens ensenyen a ser grans o granats, com deien els més vells dels temps més ancians. Dir que en els cinquanta comença tot és tan obvi que ningú no hi repara. I si ho dius a segons qui et pot caure una clatellada. Ves a saber si aquests desvaris no són més que la conseqüència nociva de mirar massa detingudament la mar emprenyada. En el fons, però, cal celebrar que gaudesc de la salut necessària per no tenir dret a queixar-me, de tenir causes per lluitar i de disposar dels efectes precisos per anar deixondit. Si no fos una provocació en temps turbulents i de magror extrema tant material com ètica, hauria de poder dir que, per això, per anar aixoplugat de salut i afectes, som una personeta que té a tocar la fortuna.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!