marginàlies

A les sis del matí el vent no deixa res per verd llevat de les hores i la veu de Joan Margarit a “Des d’on tornar a estimar”. De la vellesa estant i des de la lucidesa, el poeta fa i refà versos per no perfer mai, que “la poesia és un dels recursos més seriosos per fer front a la intempèrie moral”. Poemes marcats per la indiferència “que no té re sa veure amb l’absència d’interès” sinó “amb la força que ens allibera del que és superflu i del que és inútil”.

“Estimar és un lloc”, i tant que sí, com el que basteix en ordenada i harmònica solitud la música de Shubert, de Mieczyslav Weinberg o de Henze. Tornen a passar els trens de la infància, els jardins saquejats durant la Guerra amb algun comandant i l’avarícia de la por perquè en resti sempre allò primordial, el bessó del mot, “la senzilla i profunda penetració de les paraules en el nostre ànim”.

El vent no és cap lloc amorós, però els versos de Margarit el converteixen en fang per fer-ne terrisses.