marginàlies

L’arc de sant Martí s’ha dibuixat a primera hora sense tenir-ne moltes ganes: el vent fred anava desbocat gelant els somriures dels infants i la incomoditat dels vells davant el fred. I tanmateix desperta l’interès del mossèn de l’hospital que surt de la capella de pregar amb una parella que acaba de perdre una filla de sis anys.

L’aigua copeja amb força els desmesurats plafons de vidre i el tremp del capellà que tanmateix no pot consentir el dolor dels infants, que no s’esvaeix del seu pensament per molt que resi, per molt que es faci fort en la seva fe i en les ganes d’aferrar-se a la veritat que persegueix des que tenia la mateixa edat de la nina morta. L’únic retret que s’atreveix a fer-li al Pare –ho diu sempre emfàticament-, a Déu, és per què vol o consent el patiment –i la mort- de les criatures.

Poc consistent, l’arc iris seguia volent pintar prodigis i els pares no gosaven resar. Han demanat per parlar amb el capellà perquè és parent llunyà de la família i sempre reconforta poder esbravar la ràbia amb algú conegut, de prop o de lluny.

El capellà sap que la seva pregària no té cap efecte, que sols té el poder de retornar-lo a l’habitació 2-019 perquè torni a veure el cadàver de la nina extremadament pàl·lid, amb una aurèola gairebé negre que li ombreja els ulls i els llavis ressecs que, així i tot, sembla que vulguin somriure.

S’esvaneix l’arc de sant Martí i pel llarguíssim corredor que travessa el mossèn no hi passa ningú ni s’hi sent res, gairebé un miracle en tractar-se de l’hospital de referència que distribueix gent per tots els racons. La solitud ha pres forma, es diu; la solitud que encomanen les pregàries i el silenci pregon de Déu, raona consirosament i atrevida. I s’alegra de no tenir fills.