marginàlies

Hem de reconèixer que els mallorquins, en posar noms a centres de salut, hospitals i similars, som canalles a bastament o molt de la broma –fàcil o recercada-, si cal ser més precís. Que un centre de salut es digui “s’Escorxador” és macabre, certament. Però el segueix de prop l’hospital “Son Llàtzer”, perquè aquest nom és sinònim de resurrecció en referir-se a Llàtzer de Betània, a qui Jesús el rescatà de la mort segons Joan l’evangelista. Finalment, el de “Son Espases” és el més lleu, però no deixa de ser una provocació adjudicar un nom guerrer i sanguinolent a un lloc que pretén retornar la salut al malalt. I si és punyeteret el nom, la brutor que el volta des que es decidí construir-lo on és, li confereix una fama molt mala, ben poc saludable, si va a dir ver.

D’aquesta manera, hem passat dels hospitals en nom de Mare de Déu o Verge als noms de lloc sense cap mena de trànsit, abruptament, encara que es manté, a Ciutat, la clínica Verge de Lluc (segons qui li diu Verge de la Salut), en el carrer Gessamí.

No cal dir que és natural posar el nom de lloc als equipaments públics i que és la forma més efectiva de prestigiar i difondre el patrimoni propi. Per aquesta raó, per exemple, no em sembla gens encertat canviar el nom del camp de futbol on juga el Mallorca, Son Moix, per un nom comercial, de la mateixa manera que és un contrasentit que a un velòdrom cobert -famós també per les mangarrufes estratosfericomatistes que atresora- se’l bategi amb el nom d’una marca d’equipaments esportius.

I la casualitat ha fet que noms tan nostrats com escorxador, espasa o Llàtzer esdevinguin proves de foc per als no catalanoparlants, que, assimilant-los, els rebategen amb totes les formes possibles de pronúncia.