marginàlies

Les llums que dibuixen formes estranyes i gens amatents en la nit ciutadana, pampalluguegen sense necessitat i costa de creure que alguns espavilats les vulguin fer passar com la línia del cel. El seu tremolor no és d’empegueïment, d’al·lot pucer, sinó d’arrogància i de supèrbia. No hi ha necessitat de voler desafiar la fosca protectora amb bugies de disseny que escampen escopinades d’incandescència pagana, ni de contaminar estúpidament la volta de la celístia que és aquí molt abans que hom tingués la pensada de malmetre la natura i que ací romandrà quan no quedi cap rastre humà que inquieti l’harmonia del cosmos.

Les ciutats que no saben callar, que presumeixen de no dormir mai, també moren enterrades per noves urbs impersonals, de passa tu, de ja està bé així, de pas apressat i orb, de façana toixa i res més. Ciutats sense sostre i amb molta barra hipotecada; sense fonaments, calcs de lletjor i carn d’enderrocs precipitats.

El vent tampoc no respecta el silenci que demana la nit i la bat amb la mateixa feresa diürna. Volen persianes i s’arrauleixen les agulles dels campanars i les torres de telecomunicacions perquè no els abati cap capell de casa bona o mitra de cardenal.

La llanterna fendeix la nit amable
a la recerca de la criatura
que ha d’encendre el far de l’illa emergida
del fons de la mar nostra esdevinguda
per als somniadors terra promesa.