marginàlies

Els llonguets d’adopció –els que vivim a Palma sense ser-ho- també sabem fruir els carrers més cèntrics de Ciutat i en coneixem la llum i l’aire que hi corr a diferents hores de distints dies. I reconeixem que encara és una ciutat vividora i ho podrà seguir essent si som capaços de mantenir ben musculat allò que sempre l’ha fet atractiva: el tremp acollidor de la seva gent, l’amabilitat dels seus carrers i l’afectuositat dels seus comerços petits i encofurnats, cosa que no està gens assegurada. Hem de reconèixer que des de fa massa anys els diferents governs municipals no han tingut idea bona –o ben poques- a l’hora de tractar la ciutadania i els seus espais relacionals. Han cedit a la pressió dels cotxes i als interessos menys mancomunats, desmantellant trames urbanes sota el pretext d’adiar el barri a una modernitat xarona o a un cosmopolitisme de postal sèpia.

Tema, aquest de fer més vividora Ciutat, que m’ha revengut a les nou i poc del matí passejant amb en Pau, el net, pel carrer de sant Miquel entrant-hi per la plaça de la Porta Pintada. Eren molt pocs els comerços oberts en aquella hora i poquets encara els vianants que no anaven gens apressats, que avui és dissabte. Aquest carrer, per mi, sempre em fa tenir pressa perquè hi pas per anar a part o banda, a fer això o a sentir aquell i amb el temps just per no fer tard o fer-hi raonablement. Passar-hi ronserament i quan encara no s’ha convertit en torrent cabalós de gent que bada o va amb el fetge a la boca és un gust molt més que recomanable.

Gràcies a aquesta absència absoluta de pressa, m’he pogut retrobar amb un dels carrers ciutadans més rars o enigmàtics: el carrer del Crist Verd, nom que reben les quatre passes mal donades que van de sant Miquel al centre comercial dels Geranis. I si és rar per la seva llargada de país de Liliput, el seu nom, així d’entrada, fa l’efecte d’entremaliadura que frega la provocació, tenint en compte que, com ens assabenta el refranyer, res no hi ha més rar que un cavall verd. Així, atribuir aquest color, per molt de l’esperança que sigui, a Crist el fa mallorquinament estranyíssim.