marginàlies

Joan Melià i Miquel Àngel Pradilla presentaren anit a Can Alcover el “VII Informe sobre la situació de la llengua catalana (2013)”. Pradilla és l’autor de les conclusions d’aquest document que, molt comprimit, diu el següent.

Al Principat, segons les dades de 2011, s’inicia un lleuger decrement entre la població que sap parlar català, un 73,2%. A les Illes Balears, en canvi, l’importantíssim increment de parlants ha permès mantenir les estimacions percentuals: el 2011 un 63,4% de persones declaren saber parlar el català.

Quant a la transmissió lingüística intergeneracional, al Principat avança de manera sostinguda i a les Illes la tendència positiva es pot haver començat a afeblir. Quant al País Valencià, es confirma l’estancament.

Pel que fa als usos lingüístics, al Principat s’evidencia un decrement, més destacable en termes percentuals que en nombres absoluts. Al País Valencià la disminució dels indicadors d’ús ja es visualitza a partir de 1995, quan el Partit Popular inicia un llarg periple en el poder que arriba a l’actualitat. D’altra banda, les noves migracions comencen a trasbalsar l’estructura demogràfica vigent.

El context sociopolític esdevé fonamental a l’hora de caracteritzar la dinàmica dels diferents territoris de la comunitat lingüística catalana. A l’informe del 2011 ja es va posar un èmfasi especial en els importants canvis polítics que es van produir en la gestió del poder central i territorial a l’Estat espanyol. Canvis que, majoritàriament, implicaven el trencament d’una dinàmica política més favorable a la normalització de la llengua catalana. L’any 2012, a Aragó i a les Illes on el Partit Popular va recuperar l’hegemonia, es va iniciar una croada contra el reconeixement, la protecció jurídica i la normalització lingüística del català. Al País Valencià, la continuïtat en el poder de l’esmentat grup polític, va rutinitzar una política lingüística que ha estat molt perjudicial per la vitalitat i l’ús de la llengua.

L’any 2013 ha acollit una activitat jurídica notable en l’àmbit lingüístic del català. La negativa arriba dels governs autonòmics en mans del Partit Popular i del propi Govern de l’estat. D’altra banda, a Catalunya la no aplicació de les lleis del codi de consum i del cinema, pendents de la resolució del recurs d’inconstitucionalitat interposat, alenteix l’avenç de la llengua catalana en aquests sectors. A la Comunitat Aragonesa s’aprova la Llei 3/2013, del 9 de maig, d’ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó: la llengua catalana en territori aragonès passaria a denominar-se: «llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental de la comunitat autònoma»(popularment conegut com a LAPAO). Sense negar la importància del litigi onomàstic que ha impulsat, l’aspecte més negatiu l’hem de cercar en la promulgació d’una normativa absolutament ineficient a l’hora de subvertir l’estatus de minoració de la llengua catalana en territori aragonès.

Les Illes Balears és l’altre territori on la llengua catalana ha estat especialment damnificada l’any 2013. El món de l’ensenyament illenc i la societat en general assistiran a un canvi de normativa d’una transcendència especial. Així, s’aprova el Decret 15/2013, del 19 d’abril, pel qual es regula el tractament integral de les llengües als centres docents no universitaris de les Illes. Un decret al qual uns mesos més tard l’acompanyarà un altre pel qual s’adopten un seguit de mesures urgents perquè la implantació del TIL sigui efectiva el curs 2013-2014. Aquestes mesures legislatives, que concitaran un enorme rebuig social, torpedinen el consens que va assolir l’anomenat «decret de mínims» vigent i redueixen sensiblement la presència del català en l’entorn educatiu.

Al País Valencià, les notícies més ressenyables giren al voltant de l’àmbit de la comunicació. La primera, el tancament dels mitjans de comunicació audiovisuals de la Generalitat Valenciana. La segona, el cessament de la recepció de les emissions de Catalunya Ràdio i de Catalunya Informació en el territori valencià. Sens dubte, som al davant d’un autèntic atemptat contra un dels principals agents difusors de la llengua i la cultura pròpies. Això, sense oblidar la nova deriva trilingüista en el món educatiu.

A Andorra, l’Alguer i la Catalunya del Nord no hi va haver una activitat legislativa remarcable. En aquests territoris, la situació de la llengua a l’ensenyament va seguir la dinàmica descrita en l’informe anterior: consolidació d’una lleugera supremacia de l’escola andorrana (40,09% de l’alumnat) enfront de la francesa (31,21%) i l’espanyola (28,69%), estabilització de la presència del català a la Catalunya del Nord en un context general altament deficitari i residualització de la presència de la llengua catalana a l’ensenyament de l’Alguer.

En relació amb el conjunt de l’oferta i del consum mediàtic i de productes culturals, la situació va continuar sent de forta minoració. Al Principat, el 2013, els exemplars en català difosos han arribat al 28,9%, xifra que s’eleva al 42,3% si considerem únicament el subsector dels diaris de pagament. Pel que fa a la ràdio en català, també al Principat, s’ha aconseguit superar clarament la de la ràdio en castellà (59,3% enfront un 40,7%). En el mateix territori, la televisió en català va mostrar bones xifres de quota de pantalla.

El consum mediàtic en català a les Illes Balears i al País Valencià, clarament minoritari, segueix una línia de contracció des de l’any 2011. La invisibilització de la llengua catalana en els mitjans de comunicació audiovisuals al País Valencià ha estat una de les pitjors notícies que ens ha deparat l’any avaluat.

En els àmbits del cinema i la música en català el creixement que s’ha experimentat ha estat molt exigu. El món del llibre sembla que ha estabilitzat la seva producció i ha superat els 10.000 títols en tot l’àmbit lingüístic, una xifra de normalitat cultural per a una comunitat lingüística de les dimensions de la catalana. I, finalment, les dades més favorables ens arriben del món de la Xarxa.

Clourem les conclusions de l’informe del 2013 posant l’atenció en l’estat de (des)cohesió de la comunitat lingüística catalana. Com és sabut, la fragmentació administrativa i l’absència de relacions fluïdes entre bona part dels territoris de l’àmbit lingüístic esdevenen un entrebanc molt important per a bastir sinergies. Es constata que el conjunt d’adversitats generades per un entorn sociopolític hostil cap a la llengua catalana ha propiciat novament reaccions de solidaritat interterritorial remarcables. El litigi onomàstic, sempre latent al País Valencià, va assolir una nova dimensió a Aragó i, mitjançant circumloquis diversos que evitaven el terme català, va tornar a aparèixer a les Illes Balears. Aquest litigi ha tingut derivades que han afectat qüestions cabdals com la unitat de la llengua o la gestió unitària del codi lingüístic. Amb l’aprovació de la nova llei de llengües a Aragó la deriva secessionista ha fet un pas més ja que contempla la creació d’una Academia Aragonesa de la Lengua que hauria de ser el referent normatiu del català i de l’aragonès. Paral·lelament, a les Illes, el mateix president Bauzá anuncia un retorn als posicionaments particularistes en la tria del model de llengua de la formalitat comunicativa. I,finalment, del Parlament Valencià sorgeix l’enèsima ocurrència, aquest cop respecte a la reivindicació d’un origen ibèric per a la varietat valenciana.

Amb tot, la llengua catalana va fent el seu camí cap a la normalitat lingüística. Un camí lent en el millor dels casos. I tortuós en una part substancial del seu àmbit lingüístic. En l’apartat de les fortaleses presenta una demografia important, que la consolida com una llengua mitjana situada entre les cent primeres llengües del món segons el nombre de parlants. També és destacable l’increment sostingut del nombre de persones que declaren conèixer-la. En l’apartat de les febleses destaca la dificultat d’atreure coneixedors cap un ús efectiu de la llengua.

El futur de la llengua, si més no en una part important de la comunitat lingüística, encara és a les nostres mans.