marginàlies

Fa deu anys que Miquel Bauçà es fongué tot deixant-nos material suficient per no acabar-nos mai allò que deixà escrit. El 1993 guanyà el premi Miquel de Palol amb “En el Feu de l’Ermitatge” que incomprensiblement no es publicà. Són 329 poemes datats per Bauçà el juliol de 1992, posteriors a “El crepuscle encén estels” i anterior a “El Canvi”, de 1998. Ara, l’Editorial Empúries l’edita amb una il·lustració a la coberta de Miquel Barceló, tan felanitxer com Bauçà, i un acurat epíleg d’Enric Casasses.

“Per mi és el punt més alt del Bauçà poeta, i això ja és dir molt. No és literatura ideològica ni didàctica, la qual cosa no vol dir que no hi hagi idees, ni que no hi hagi consells per a la vida pràctica”, diu Casasses. I també: “Si el Feu, per les dimensions de l’obra, per la grandària inabastable, fantàstica, de la contrada que presenta, per la unitat de lloc i en bona part també de personatges, començant per aquesta mena de cor de tragèdia que són els habitants del Feu (els feuencs i les feuenques), es pot dir que és una obra èpica, s’hi ha d’afegir que és una èpica presentada en forma de poemes lírics: 329 píndoles líriques d’alta tensió i cadascuna amb una entitat pròpia suficient per presentar-se com el que són; 329 poemes, 329 senyors poemes”.

Poemes volcànics, torbadors, incisius, magnífics.