marginàlies

La clastra dels prodigis convidava a dinar-hi i no ho hem dubtat. La matriarca, vuitanta –vuit anys, quatre fills, quatre néts i quatre renéts, no ha perdut encara la traça a l’hora de fer el frit i n’ha fet un de tan suculent com sempre per a catorze llépols àvids de delicadeses.

Vins del país, -el quilòmetre zero ens cal- bons fins i tot en el preu, que tira per excessiu. No feia una gota d’aire i la sobretaula s’ha allargat. El sol, tanmateix no encalentia i a l’ombra hi feia un estar de Déu.

Els verds s’intensifiquen i les últimes pluges els fan lluir

A l’hora del tiramisú les converses posen cara de rigor i un demana amb veu consirosa quina pena s’hauria d’imposar als que malbaraten o enderroquen les il·lusions col·lectives. Darrerament, afirma, egocentrismes de tot pelatge i grau eclipsen els rajos d’esperança primarenca.

Tornarem a perdre el tren, intervé un altre fent un glop al cafè curt i carregat. Després de tres-cents anys de perdre temps i trens de civilitat, no ens podem permetre deixar passar pus convois cap a l’emancipació.

Es carreguen els ocres a l’hora del crepuscle i a la matriarca –ni al poble malmenat- no li convé gens l’epifania de la serena.