marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

27 d'octubre de 2014
0 comentaris

EL VISITANT EN L’ESTANC PRODIGIÓS

El visitant decideix prendre carreteres locals addictes als revolts i a la sinuositat sense destí determinat. Observa cada grup de cases que troba mentre transita a pas lent, com si fos bèstia de càrrega, amb la insistència de qui vol aprendre quelcom de manera immediata.

L’empaita l’orinera i s’atura en un llogaret que ha estat atacat per la lletjor arquitectònica postmoderna. L’església, en un pujador, mostra la força d’un temps que no tornarà. A redós, l’estanc, que encara conserva la marca de la puixança antiga. A la terrassa, unes taules marcades amb el signe del refresc més universal fan pensar al visitant que podrà alleugerir-se.

Hi entra i allí l’espera l’esguard metaserè d’una parella entrada en anys i arrues. Miren amb distracció la televisió, primera cadena estatal, que parla d’un sense sostre redimit. L’establiment, a més de tabac, ven llaminadures, objectes d’escriptori, productes de neteja i refrescs.

Tímidament demana si pot fer un cafè i la madona, calmosament, li diu que sí, que ha de ser casolà, però. Casolà, li especifica la madona, vol dir de cafetera italiana. El visitant no pot refusar una atenció com aquella i accepta l’oferta pensant que tindrà temps d’orinar i de percebre amb tota nitidesa l’aire d’aquell catau prodigiós que li ha espavilat de sobte la curiositat.

Demana si tenen lavabo i la madona li contesta que no, que d’allò no en tenen. Tallat, sense saber reaccionar davant aquella negativa que no esperava, pensa atropelladament que no se’n sortirà si diu a la madona tan atenta que s’està compixant i que necessita amb molta urgència descarregar la bufeta. De cop se li ocorre de dir-li que d’acord, que va al cotxe que hi ha deixat la cartera i que torna de seguida a fer el cafè casolà, de cafetera italiana.

En ser a fora torna a pegar una llambregada a la placeta veïna de l’estanc presidida per l’ajuntament, de façana carregada. Cerca desesperadament algun lloc per orinar abans de fer-ho com els borratxos a qualsevol dels escocells que té a mà. Quan, decidit, avança cap al final de la placeta on comença el camp obert per pixar a un racó amagat, s’adona d’un bar mig amagat en els baixos d’un edifici nou de trinca i impersonal. Justa la fusta!

Demana una ampolleta d’aigua i on tenen el lavabo tot de tira. El jove que l’atén sembla que es fa càrrec de la seva pressura i li indica amb la veu i amb la mà, “just aquí, a l’esquerra”.

Alleugerit, paga de molt bon gust el flascó d’aigua i se’n torna a l’estanc a fer el cafè de cafetera italiana. El rep la madona que, just entrar, li demana disculpes per no haver entès la demanda que li havia fet; que ha estat el seu home, que és sort però bon entenedor, qui li ha dit que es pixava i que demanava l’excusat; que naturalment que en tenen, d’excusat, i que li sap molt de greu que hagi hagut de gastar cèntims amb una ampolleta d’aigua per poder orinar on cal. Que per això, li regala el cafè casolà, que acompanya amb dos madritxos típics del lloc fets per la seva nora, que té molt bona mà per la pastisseria.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.