marginàlies

La capital és impressionantment provinciana. Creu el viatger que els capitalins estan encantats de ser-ho. El banc simbolitzat per una flama en llàntia és omnipresent -i omnipotent- tant a la urbs principal com a tota la contrada muntanyenca. De fet, tota la capital sembla una oficina d’aquest banc, que per això comparteixen el nom. Les figures més indignes de la Guerra segueixen presidint els carrers i artèries més importants sense cap rubor, ans al contrari, exhibint orgull de raça. El nom del fundador de la dialèctica dels punys i de les pistoles segueix esculpit a la pedra frontispicial de bona part de les esglesiones escampades arreu. Tocant la severitat de les esglésies que el visitant sospita retrògrada, el sorprèn que una guàrdia jurada vetlli la Seu. Fa les passes com les faria el frare porter o el caporal de guàrdia d’un quarter. No hi diu gens, però en tractar-se de la ciutat del banquer i del record victoriós dels qui dictaren patriotismes tronats i altres sentències sangonoses, no hi dóna més voltes. De distreure-li l’estupor se n’encarrega un mossèn vell que surt de les dependències basilicals tirat de boina, amb vestit negre balder i colleret perfecte que camina amb passetes curtes d’acord amb la seva alçada. Saluda educadament i eixuta el visitant, però renega en veient un foll que, a la plaça de la catedral, espanta els vianants amb gesticulacions contundents, cridant a algú que no hi és que ell ha matat i ha fet matar. La gent ni el mira per por de no ser objectiu de tanta matera. Tampoc ningú no s’ha atrevit a proposar al pidolaire que capta a una paret de la delegació d’Hisenda que és a dins l’edifici, que hauria de parar la mà necessitada. La mar sempre amara i reblaneix els esperits nets de cor i la capital en té a bastament. El seu efecte crida sembla que no sigui tan poderós com el de la mar nostra, però el visitant percep bé la seva potència. N’enyora, però, l’olor.