marginàlies

L’escena no pot ser més prosaica: un mirall vell, molt vell, que de tan vell fa goig, amb la vasa rosegada pels corcs, és a punt de ser desballestat. Es tracta de canviar-li el marc, que no té ni interès ni remei. El gazanenc encarregat de la feina, veu que entre el mirall i la post posterior hi ha un diari vell. Encuriosit, el desplega. És jove, el gazanenc, i no havia vist mai diaris tan grans. Esgrogueït, és clar, encara es pot llegir sense gaire esforç. És a punt de llençar-lo quan veu una esquela el nom del qual li sona molt.
“Juan Alcover y Maspons”, llegeix, i tot d’una em fa de veure. Me’l mostra com si el difunt fos família meva.
-El coneixes, no?
-I tant, que el conec, i n’hi faig cinc cèntims.
Ves per on, em dic: un mirall ensorrat que amaga una relíquia que m’interessa. No té cap valor, el diari, però just pensar com arribà a fer part d’aquell objecte i com aquest objecte acaba fent part de casa dels pobres, encén totes les carritxeres de les curiositats i dels relats fantàstics.
Es tracta del diari “La Almudaina” de dia 26 de febrer de 1926. A primera plana hi apareix l’esquela d’Alcover i a la pàgina 2, una nota sota el títol de “Sociedad” que diu textualment:

“Se encuentra enfermo de gravedad habiéndole sido administrados los Santos Sacramentos, el egregio literato e inspiradísimo vate Don Juan Alcover y Maspons.
La noticia de su dolencia, tan rápida como inesperada, ha producido penosa impresión en esta ciudad, siendo continuado el desfile de personas de todas las categorías por la casa del enfermo, deseosas de conocer el curso de la dolencia.
Muy de veras deseamos el restablecimiento del ilustre enfermo”.

I separat per tres guionets, just a sota:

“Escritas las anteriores líneas, a las dos de esta madrugada, recibimos la triste noticia del fallecimiento del ilustre vate.
En nuestra edición de mañana publicaremos la nota biográfica de tan preclaro patricio, por cuya muerte está de luto el corazón de todos los mallorquines.
A toda su distinguida familia nos apresuramos a testimoniar nuestro más sentido conduelo por tan irreparable pérdida, elevando al cielo una oración por el alma del finado”.

Extraordinari.