marginàlies

De la festassa d’ahir a Barcelona, la de la ve quadribarrada quilomètrica, en corren i volen imatges veritablement corprenedores que notifiquen fefaentment allò que s’esdevingué. I tanmateix, aquestes imatges no acaben de fer la radiografia precisa d’aquesta fita històrica: hi falten les paraules dels participants; els comentaris personals dels calfreds i de les pelldegallinades que corrien com les fures pel poc espai que deixàvem entre uns i altres, i trencant la calor gairebé sufocant. Sense aquest relat, la crònica és incompleta i dóna peu a dir les bestieses més ofensives, com que érem un grapat d’eixelebrats o que les organitzacions convocants han fet molt bona feina amb el photoshop per fer veure que érem tot lo món.

A les 17:14 en punt, una jove que dia 9 de novembre ho podrà fer per complir 16 anys, va votar amb tots els concentrats de testimoni. Era com dir: volem votar per voler valer. Durant tres-cents anys hem recordat la derrota, però no la volen recordar pus: a partir d’ara, amb el vot, volem virar. No pot ser més clar, més assenyat, més democràtic i més pacífic. I tanmateix, els que no van de res de tot això perquè ja els va bé viure esquena dreta, embolicats amb els seus propis parracs, emboliquen la troca, ens fan passar per forassenyats i més exaltats que els bisons en estampida. No volen que vulguem volar.

I si emocionalment cingladores són les imatges de la ve, sentir i veure Barcelona hores abans de la concentració farcida de gent amb la camiseta groga o vermella amb la il·lusió esculpida a la cara, encara emocionava més. Tothom en el seu lloc puntual i ordenadament. Disciplinadament, podria pensar algú, però no, no hi havia cap subordinació. De la mateixa manera, la dissolució va ser tan festiva i il·lusionant com la constitució de la ve.

Qui no veu la magnitud d’aquesta mostra claríssima de voluntat emancipadora, té un problema seriós de percepció. O vol fer mal.