marginàlies

Cap a les tres del matí el despert un malson: a cavall del seu germà galopaven esburbadament per uns penya-segats de terres desconegudes altíssims i feréstecs. El seu germà reia bojament, es mofava de la seva por i de sobte li diu que es tiraran a la mar enfurida, que els esperen catxalots amics seus molt eixerits i balladors. Veu i sent la fuga que pren son germà, però en acabar-se la terra i en el punt de ser pur aire, es despert panteixant.

 Sua abundosament i incorporat al llit mira de refer l’alenada atropellada. La basca de la nit no s’ha dissipat encara i a la cambra l’aire que corre és imperceptible. S’adona que el malson li ha fotut la nit enlaire, que probablement ja no tornarà a agafar el son i a les sis sonarà el despertador per preparar-se per anar a la feina.

Renegant, se’n va a la sala decidit a llegir fins a les sis. Acomodat a la butaca de la lectura, just obrir pel punt on la deixà anit la novel·la que llegeix, li arriba una intensa olor d’ensaïmades enfornades. Feia estona que no la sentia tan viva i decideix atansar-se a la finestra balconera per fruir-la a plaer.

La flaire tan llaminera té efectes evocadors. Recorda quan, fent la carrera, estudiava nits senceres i quan tenia quatre rals gastadors, cap a les cinc del matí, prenia l’aire i la vella mobylette, i es plantava a l’aeroport per fer un cafè amb llet amb ensaïmades tretes del forn. Dues, se’n menjava, i no li bastaven un grapat de tovallons de paper per netejar-se el saïm que li quedava en els dits. I en el cafè amb llet eren prou perceptibles les malles que hi deixaven les mullades.

Ara hi tornaria, si l’aeroport no fos un lloc inhòspit i antipàtic, i no servissin bolleria industrial i ensaïmades seques com un os en els bars, barets i guinguetes repartits anàrquicament per un recinte mastodòntic farcit de reclams publicitaris i zones duty free que t’impedeixen caminar a l’ampla.

Retornat de l’evocació, observa l’avinguda i veu que pel carril de les bicicletes hi circula a tota velocitat algú en monopatí. Estranya, la seva presència en aquelles hores, precedida per una inquietant remor que no s’ha esvaït fins que ha comprovat de què es tracta. Inusual, té temps de dir-se, abans de veure unes ombres enormes que, ben davant la seva vista, dibuixen passos de ball.

L’olor viva de les ensaïmades enfornades no ha cessat en cap moment i ara sembla com si volgués acompanyar aquelles ombres en dansa.

Absort, intenta precisar què són o representen aquelles ombrotes que no criden, precisament, la por sinó la juguera. Li costa, però a la fi s’adona que són dos catxalots, mascle i femella, que li dediquen una mena de vals.