marginàlies

En haver obert de pinte en ample la balconada per desar la sala, quan encara han de tocar les vuit del penúltim diumenge d’agost i ja ha fet el cafè amb llet i l’ensaïmada al bar de sempre, de la col·lecció de cedés perfectament ordenada per autors, d’esma, en treu un d’Elvis Presley que recull alguns temes gospel de la partida llarga que gravà el “El Rei” del rock i de Tupelo, Mississipi. I cau en el compte que fa vuit dies va fer 37 anys que morí a Memphis, Tennessee.

El compacte arranca amb “Farther Along” i creu que un diumenge clar i no excessivament calorós, almenys en les primeres hores, bé mereix el gospel d’Elvis.

Anima’t, germà meu, viu a la llum del sol. Mirem d’entendre-ho tot poc a poc.

Hi falta rosada, a aquest diumenge intens de color, es diu enviant el record als racons més plaents de la memòria.

Quan més enjogassat està amb les llaminadures dels records, l’Elvis diu cantant i amb fermesa de predicador, “Stand By Me”.

En l’apogeu de les tempestes de la vida, queda’t al meu costat. Quan creixen en mi la vellesa i la feblesa, queda’t al meu costat. Quan ho faig el millor que sé i els meus amics no m’entenen, queda’t al meu costat. Tu que mai no vas perdre cap batalla, queda’t al meu costat.

Retornat de l’estaborniment gospelià d’Elvis, s’asseu a la butaca de la lectura i reprèn Walt Whitman i les seves “Fulles d’herba” traduïdes magníficament per Jaume C. Pons Alorda en el punt que la deixà anit:

Alguna cosa que no puc veure llança cap amunt forques libidinoses,
Mars de suc brillant inunden el cel