marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

28 de juliol de 2014
0 comentaris

L’HARMONIA BACHIANA I L’UNIVERS

Avui fa 264 anys que morí a Leipzig Johann Sebastian Bach després d’haver dictat a un dels seus gendres i alumne la seva darrera composició, “Vor deinen Thron ich”. I de deixar inacabada l’”Art de la fuga” per testificar que res no és finit perquè tot plegat és un fantasieig exquisit comptades vegades -i si ell hi posa música-, i quotidianament brutal i embrutidor.

Sabut és que Déu no era gens harmoniós i que creant era una veritable calamitat maldestra fins que es topà amb ell, amb Bach, que dotà la seva superbiosa creació de la bellesa necessària perquè l’eternitat s’hi sentís a gust i a plaer. I en veure que Bach el superava, Déu li cedí el soli, la seu i la cadira. Vet aquí l’harmonia bachiana de l’univers.

A ningú no estranyi, per tant, que els pintors rupestres del magdalenià –entre el 17.000 i el 9.500 abans de Crist- no pintassin els rens inquietants cantussejant qualsevol peça de l’alemany d’Eisenach. Ni que les sondes espacials que s’aproximen als forats negres de l’univers, abans de trobar cap signe de llum, no hi sentin qualsevol dels concerts de Brandenburg.

Fa 264 anys, per tant, que vivim en espès silenci i amb la sensibilitat a l’alçada dels talons. N’hi ha que esperen el retorn de Bach per ampliar el catàleg d’estremiments. I l’espera és debades: si ens acabéssim i païssim tot el que ens deixà -si és que som prou valents per posar-nos-hi-, no caldria patir per res.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.