marginàlies

Carles Capdevila, a l’Ara Diumenge d’avui, 27 de juliol, entrevista Norman Manea  (Bucovina, Rumania, 1936), escriptor romanès, novaiorquès per raons d’exili. Jueu, en ple nazisme, amb només 5 anys, va ser confinat a un camp de concentració amb tota la seva família. Tot i que de jove s’identificà amb el comunisme, aviat se’n desenganyà. El 1986 s’exilià als EUA.

L’entrevista no es pot dir que sigui estiuenca, això és, lleugera i bona de digerir, com solen ser els diaris durant els mesos de juliol i agost. Refrescant sí que ho és, sobretot de les reflexions, que, amb la calda, solen entrar en letargia. Del que Manea diu a Capdevila em qued amb tres consideracions amb prou substància per generar-ne moltes més de tan denses.

“La meva única llar és la llengua romanesa. No la terra romanesa, la llengua. Perquè hi vaig créixer, em vaig descobrir a mi mateix en romanès i vaig descobrir el món en romanès. Conec altres llengües, però són llengües apreses, la llengua romanesa és una llengua viscuda, jo he viscut en aquesta llengua, i és la meva llar”.

“L’humor és l’últim recurs. Sovint és l’última solució, quan no n’hi ha, de solució. Si no tinc la solució em surt la ironia, el sarcasme i l’humor. Aquí [als EUA] tenen una altra solució: les pastilles, la medicació. Aquí es diu que la depressió no és una malaltia, és un desequilibri químic. Aquesta és la visió pragmàtica americana! […] La història amb Freud i totes aquestes bogeries centreeuropees es deixen de banda i troben la pastilla correcta”.

“La democràcia ha portat coses fantàstiques i la modernitat ha portat moltes complicacions. Per a mi, la globalització és una aspirina necessària. Perquè la gent la utilitza arreu del món, més enllà de nacionalitats, ètnies i religions. Es necessària”.