marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

25 de juliol de 2014
1 comentari

ELS ESCOLIMS DEL SILENCI

Els triomfs se celebren amb crits exultants i amb atabalaments de la paraula en els casos d’exaltació més moderada. Els fracassos, els desenganys i les tragèdies amb totes les seves magnituds, amb el silenci. Davant fets, esdeveniments o accidents que sembren desgràcia i torbament arreu, apel·lam al silenci, com si callant s’atenuàs el dolor propi i el del proïsme. S’acompanya en el sentiment sols amb aquestes paraules i el gest greu i serè, si pot ser. El silenci, molt més que abocar-nos presumptament a la transcendència, ens transporta a l’ancestralitat del raciocini, a la vulnerabilitat extrema de l’ésser humà i la seva estranya condició.

El silenci és la parla de la reflexió, sembla que vulguem expressar, mentre que la disbauxa oral és patrimoni de l’eixelebrament. Els creadors volen silenci, com els que preguen i volen estar més a prop de la divinitat. Els guanyadors en tota casta de competicions o batalles, reclamen el crit, la vociferació, l’aclamació decibèlica.

La parla és tan mundana com el soroll ciutadà i el xivarri constant de les aglomeracions, sembla que volem indicar. Davant una tragèdia o la mort d’un prohom (home o dona) es demana un minut de silenci que només el trenca, en certes ocasions, el so planyívol d’algun instrument de corda o els versos que hi puguin escaure.

Aquests dies el silenci s’imposa: la torrentera de sang a Gaza; la dona apunyalada per l’esquena; els cossos mesclats entre la ferralla en què s’han convertit els tres avions abatuts per míssils o per concatenació d’adversitats.

Aquest silenci, per intenció, hauria de ser altament productiu i no ho és gens: poques vegades apostrofa les forces més vividores que s’amaguen temorenques del bater de sol que calcina discursos, xerrades, xafardeigs i prescripcions doctes, i de la fosca que emmascara la bonesa i el bonisme que presumeixen d’innocència.

Callant, cap entrebanc no es desballesta, però prenem consciència que els alens són manlleus dels somnis; que els humans no som res més que energia somniada.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.