ENRIC VALOR, UN CENT DE CENTENARI

Avui Enric
Valor
hauria fet cent anys. Per celebrar-ho, aquest estiu VilaWeb dedica
l’especial a les rondalles que l’escriptor va recuperar, i que són una part de
la seva obra literària. Però avui, per conèixer més el personatge, hem
seleccionat alguns fragments memorialístics del llibre ‘Converses amb un senyor
escriptor’ (Tàndem), recollits per Rosa Serrano. Una entrevista
amb l’editora va obrir l’especial d’estiu. Avui també molts
blocaires
dels Països Catalanes recorden l’escriptor amb un apunt al seu
bloc (recull).
Per conèixer Enric Valor també podeu veure la conversa
en vídeo
que el col·lectiu l’Olla, associació cultural de l’Olleria, li va
fer l’any 1992.


‘El meu pare se n’havia anat a una casa de camp que
estava a una mitja hora de Castalla. El lloc, vora del riu, era un encant. I a
la una i mitja se’m va acudir a mi eixir i presentar-me ací, en la nostra
terra. I crec que, corrents, van enviar, des de casa, un propi d’aquella època;
pense que devia ser un d’aquells xicots que feien treballs domèstics: traure
aigua del pou, regar l’hort de flors, fer raons i comandes… Al veure’l, mon
pare li va dir: ‘Què vols? Què passa a casa?’ ‘Vaja-hi, que té un altre xiquet’
(riu). Sense més explicacions. ‘Vinga, home, explica’t un poc més!’ ‘Tot va
bé’. I se’n va anar… Efectivament, jo era el segon. En setze mesos, els dos.
Coses del matrimoni.’

‘Des del balcó del cadamunt (de casa) es veien les ‘quatre serres’ que
encerclen la Foia
de Castalla: una vista en certa manera grandiosa i atractiva i sobretot diferent
a qualsevol altra panoràmica del món: per a mi, el meu món d’infant, i embrió,
junt amb molts altres elements com la gent, els costums i la llengua, de la
meua pàtria.’

‘El meu ambient familiar era molt equilibrat. El matrimoni dels meus pares
tenia les seues coses com tots, però funcionava bé. (…) De xicons vam jugar
moltíssim pel poble. Mon pare volia, com a bon liberal i bon demòcrata, que
estiguéssen en el poble, que no ens aïllàssem com feien altres.’

‘De certa manera, vaig passar la meua infantesa en un ambient bastant selecte.
Pensava que érem alguna cosa (riu), però la veritat és que ja no prestava massa
atenció a aquesta relativament distingida societat. Jo admirava més la cultura,
especialment els escriptors, o els intel·lectuals i científics que relluïen en
aquells anys com per exemple Einstein, que es deia amb emoció que vindria a
Castalla a donar una conferència. Tot això era el que a mi m’impressionava.’

‘És molt evident la gran influència cultural i sentimental que els meus pares
van projectar sobre mi, ma mare ensenyant-me a solfejar i amar la literatura i
la música; mon pare estimulant el meu amor a la natura, ensenyant-me
excursionisme en forma d’afecció a la cacera en pla de conèixer els nostres
paisatges a fons, els nostres ocells, sense ser uns botxins extremats. (…)
Afegiré que tot això ha influït en la meua obra literària d’una manera molt
perceptible.’

‘En mi l’amor a la natura ha competit sempre amb l’amor a la lectura. Mon pare
em va ensenyar a admirar el paisatge. Me’l pintava tan poètic…! També em va
influir en l’interès pels fenòmens meteorològics. A través de les observacions
del meu pare vaig comprendre la bellesa i l’important que és estar enamorats de
la casa on ens ha tocat viure.’

‘De la lectura m’interessava també la filosofia. Va haver un estiu en què, per
defensar la ‘Crítica de la raó pura’, quasi em baralle amb (l’amic) Diego i
altres seminaristes, quasi em
pegue. La discussió va durar quatre hores i, un temps
després, em van dir que a conseqüència d’aquella discussió, de tota aquella
colla, dos seminaristes, més tard, deixaren el seminari. T’ho conte per dir-te
que mon pare ja m’explicava de menut el mite de la caverna de Plató. Nosaltres,
com deien els panteistes, som com una espurna de l’ànima universal’.

‘Recorde un torpede en la línia de flotació que em va tirar Fuster un dia, quan
em va dir: ‘Enric, ves molt enlerta, perquè veig que estàs molt enamorat de la
filosofia, i els filòsofs escriuen unes novel·les molt roïnes.”

‘El 1932 ja vivíem a Alacant, sobretot pel meu pare que volia passar uns
hiverns en un clima millor. Alacant ens era molt familiar i popularment
mantenia la llengua pròpia. Un valencià marítim, és clar, molt semblant al
llenguatge d’Eivissa com trobàvem així mateix a la Vila Joiosa i a altres
poblacions de la Marina. Un
català magnífic. Per Biar, Castalla, Xixona, Busot, passava la frontera del rei
En Jaume. Fins a aquesta frontera usàvem l’adverbi de lloc ‘ací’. D’enllà de la
frontera, Alacant, Novelda, Monòver, El Pinós, etc., es deia ‘aquí’.’

‘Sempre defensaré el lèxic català del País Valencià, és a dir, el valencià
filològicament parlant, les seues particularitats, i tot amb l’objectiu de fer
aportacions dignes a la llengua comuna. Era el que m’ensenyaren Carles
Salvador, Manuel Sanchis Guarner i Josep Giner, dins la línia de Pompeu Fabra.
Hi ha dues maneres de fer una gran llengua literària: primera, imposant un dels
seus dialectes. És el que han fet els castellans amb el castellà general. On hi
ha la presència de l’extremeny, de l’andalús, per exemple? (…) I segona, o el
cas del català: fer la llengua estàndard amb les aportacions de totes les seues
variants dialectals: el català oriental, el català occidental i la variant
sud-occidental, clàssica, que és el nostre valencià literari.’

‘El valencià, com totes les altres variants de la llengua catalana, ha patit
quasi tres-cents anys de persecució, però no de silenci. El nostre poble,
malgrat el mal exemple de bona part de les classes superiors en cultura,
dedicades a denigrar l’idioma propi i a substituir-lo pel castellà, ha
demostrat tenir-li un gran amor, moltes vegades fins i tot d’una manera
inconscient.’

‘Crec que si el poble valencià esguarda amb amor la seua pròpia identitat,
manté la llengua tot i que siga en la situació actual i n’incrementa el seu ús
com a llengua de comunicació, la pervivència del valencià quedarà assegurada.
Jo sempre he confiat també en els mestres. El paper de l’escola valenciana és
fonamental.’

Fragments extrets de Enric Valor, ‘Converses amb un senyor escriptor’ (Tàndem,
1995).

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *