Es compleix la maledicció i un home, més envellit que vell, es menja un piano davant la Seu de Mallorca. No és cap Steinway però ningú no repara en aquest detall. Els turistes que per allí badoquen se’l miren encuriosits com si fos un artista de carrer i s’hi fan fotos amb un somriure com d’Andratx a Capdepera.
L’home que es menja el piano no perd calada, però, ara una tecla blanca, ara una corda. Mastega lentament amb la mateixa determinació que l’avanç de les glaceres. Un municipal s’hi atansa i li demana si en té per molta estona, que no té permís per ocupar aquell espai públic i si es torba molt l’haurà de multar.
-No li ho sabria dir, li diu parsiominiosament. La caixa i els tres peus sospita que seran la part més dificultosa. -Hores, ben segur; qui sap si un parell de dies.
-I no n’hauríeu sortit empassant-vos un violí, bon mestre?
-Ai, senyor agent, les malediccions no s’escullen! En Xarlot s’hagué d’empassar tota una sabata a “La quimera de l’or”, recordau?
-I tant, redéu! I no us puc donar una mà?
-Em sembla que no, bon samarità. No patiu, però, miraré de fer via i així no us comprometré.
Acabant la conversa entre el municipal i l’home que es menja el piano, de la Seu en surt el president del Capítol decidit a acabar amb aquell espectacle lamentable i abans de poder dir res, un esbart de
poriols l’aturen en el cancell cantant-li “Icebergs i guèisers”, d’Antònia Font.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!