marginàlies

L’any passat es complí el seixantè aniversari de la mort de Miquel Ferrà, un dels més grans intel·lectuals que ha donat Mallorca i que injustament no ha tingut el reconeixement que es mereix. Per pal·liar ni que fos en petit comitè l’innnoble silenci que l’orla, l’Obra Cultural Balear demanà al filòsof Francesc Lladó i Rotger, estudiós de la seva obra, que preparàs una conferència que, a banda de presentar a grans trets les línies que marcaren la seva vida i la seva trajectòria pública, parlàs de la relació que mantingué amb Joan Alcover. Francesc Rotger exposà el seu treball primer a Can Alcover. Espai de cultura, dia 29 d’octubre; i dia 31 a Sóller, al Centre Cultural Can Dulce.

Deixeble de Costa i Llobera, amic de Joan Alcover i Maria Antònia Salvà, col·laborador de Mn. Alcover en els inicis del seu Diccionari, Miquel Ferrà va ser un patriota sense fissures en temps tempestuosos. Probablement el seu posicionament davant fets límits com la Setmana Tràgica o el cop d’estat franquista, en els quals féu prevaler el seu catalanisme i la subsegüent catalanitat infrangible per sobre de posicionaments polítics, el fa ser un intel·lectual incòmode. I tanmateix, no es cansà mai d’engegar tota mena de campanyes no sols per pregonar els seus ideals polítics, sinó per estendre la sensibilitat vers tot allò que atenyia Mallorca i el seu patrimoni cultural, lingüístic, arquitectònic o paisatgístic. Com indica Josep Maria Llompart a l’article “Memòria de Miquel Ferrà” (revista Lluc, 1985, 224-225), “va construir un cos de doctrina revelador del seu pensament profundament nacional i aferrissadament nacionalista. L’exquisidesa estètica no el va allunyar de la tasca i del combat quotidians, i el seu pur idealisme del seu esperit no el va privar d’un clar realisme a l’hora de servir la cultura nacional dels Països Catalans”. En definitiva, Miquel Ferrà és una veu essencial per als activistes culturals de nova fornada compromesos amb el catalanisme.

Miquel Ramon Ferrà i Juan (Palma, 1885-1947), va ser poeta, crític i bibliotecari. Estudià dret (1905) i Filosofia i Lletres (1909) a la Universitat de Barcelona, on es formà intel·lectualment i ideològica. Va impulsar i dirigir la revista literària Mitjorn (1906-1907). Presidí la Comissió Editora de les Obres de Ramon Llull (1909). El 1911 ingressà en el cos facultatiu d’arxivers, bibliotecaris i arqueòlegs de l’Estat, i el 1913 ocupa una plaça a la Biblioteca Universitària de Barcelona. Col·laborà en la premsa barcelonina (La Veu de Catalunya, La Revista, D’ací d’Allà, etc.) i mallorquina (La Almudaina, La Última Hora, El Correo de Mallorca, Sóller, etc.). Liderà un grup d’intel·lectuals mallorquins conegut com la Generació de 1917. Va ser membre actiu de Nostra Parla (1916-1924), del Centre Regionalista de Mallorca i del seu portaveu, el setmanari La Veu de Mallorca (1917-1919). Col·laborà al Correu de les Lletres de Mallorca (1920-1922), l’Almanac de les Lletres(1921-1936) i La Nostra Terra (1928-1936). Escrigué La nostra fe literària (1921) i l’Ideal mallorquí (1925), conferència pronunciada a l’Associació per la Cultura de Mallorca. Miquel Ferrà participa en la creació de la Residència d’Estudiants de Catalunya, que dirigirà del 1921 al 1936, any en què es trasllada definitivament a Mallorca. Com a escriptor, Ferrà destaca per la seva obra poètica: Cançó d’ahir (1917), La Rosada (1919), Les muses amigues (1920), A mig camí (1926) recull dels volums anteriors, Mater Amabilis (1943), i alguns poemes aplegats pòstumament per Joan Pons en el volum de Poesies completes (1962). Miquel Ferrà es posicionà a favor de la República i la sublevació militar del 1936 el dugué a l’exili interior fins a la seva mort.